El gest insòlit de Barenboim
Daniel Barenboim, el director del concert de Cap d'Any d'enguany, va aprofitar la Marxa Radetzky per sortir del faristol i anar a saludar, un per un, tots els músics de l'Orquestra Filharmònica de Viena. Més enllà d'un gest d'educació, i d'una manera original d'acabar el concert que va sorprendre els telespectadors i va entusiasmar els mitòmans de les tradicions, el director argentinoisraelià va voler demostrar que "els vienesos" són tan bons que poden tocar sense director i sonen igual de bé. El missatge era clar: tant se val quin director brandi la batuta davant seu que la Filharmònica és el dream team de la interpretació. De fet, en una ocasió, un altre gran director, Ricardo Muti, a l'hora de recollir un premi va explicar en què consistia la seva feina amb un gran sentit de l'humor. El director d'orquestra, va dir, només ha de començar a bellugar el braç dret i anar-lo movent compassadament, i deixar de moure'l quan els músics deixen de tocar. Entre peça i peça -deia Muti- el director ha de mirar lleugerament amunt amb aire celestial perquè el públic cregui que aquella persona té un do i, de nou, començar a moure el braç repetidament. És veritat que, com deia Muti amb una falsa modèstia calculadíssima, els compositors ja han posat les notes i que els músics "només" han d'interpretar la partitura, però el director d'orquestra ha de saber treure l'ànima dels músics, els seus sentiments. I fent això, Barenboim, un home d'especial sensibilitat, que ja havia demostrar durant dècades com a pianista, va aconseguir que els valsos i les polques d'enguany de Viena sonessin com poques vegades. Potser amb la mà dreta marca el tempo, però els entesos et fan veure com, amb la gesticulació de la mà esquerra, Barenboim dibuixa l'art, l'essència i l'emoció de cada nota.
Dirigir sense mà esquerra
Daniel Barenboim no només té mà dreta i mà esquerra, en el sentit literal, per dirigir una orquestra. També en té, com a bon director, en el sentit metàforic. Per dirigir un grup musical, una empresa o un país, primer cal saber on es vol anar, decidir què es vol aconseguir i, després, tenir la manera de comunicar les coses, de persuadir o de convèncer perquè l'equip et segueixi per poder assolir els objectius. La seva destresa, per exemple, l'ha dut a unir, en una mateixa orquestra, joves talents israelians i àrabs, o a rebre la nacionalitat palestina d'honor, o a ser etern candidat al premi Nobel de la pau. Aconseguir la concòrdia a través de la música no és una utopia. Per difícil que sigui, Barenboim no deixarà de buscar l'entesa. Sap que la fórmula passa pel diàleg, per triscar de valent i per tenir l'empatia necessària per saber-se posar en el lloc de l'altre. Qui dirigeix les regnes de l'estat espanyol fa massa temps que demostra que la mà esquerra no la té ni en un sentit ni en un altre. De fet, més enllà de la gestió econòmica -que s'hi hagut de posar perquè Merkel obliga- fa l'efecte que el llogater de la Moncloa ni tan sols ha agafat la batuta. Deixant de banda l'anhel de votar dels catalans, que Mariano Rajoy no ha sabut com abordar, en la nova llei de l'avortament ha evidenciat una falta de tacte que, de tan greu, és molt preocupant. Rendit a l'Església més carca, Rajoy passarà a la història per tirar endavant una llei que fa anar les dones i els drets socials moltes dècades enrere. La imatge d'Espanya torna a ser, de cara a l'exterior, la del Cuéntame, el paper pintat i la dona a la cuina. És una llei tan aberrant que ni tan sols alguns dels líders del seu partit hi estan d'acord. Però Rajoy, a aquestes altures, ja no sap canviar de partitura i, esclau de la inèrcia, se cenyeix a unes notes que ni ell acaba de saber ben bé qui les hi ha escrit.