La gestió de l’aeroport de Barcelona
Aena s’enroca. El president d’Aena, Maurici Lucena, dijous va tornar a tancar la porta a qualsevol traspàs o cogestió real de l'aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat i, com a molt, va acceptar estudiar per a Catalunya un òrgan semblant al basc: bilateral, sí, però només consultiu i sense capacitat decisòria. La xarxa aeroportuària es continuarà dirigint des del centre, amb criteris unificats, i les comunitats poden ser escoltades, però no decideixen.
Aena defensa que la gestió integrada de la xarxa aeroportuària espanyola permet coordinar inversions, tarifes, operació i planificació del conjunt, i recorda que el 49% del seu capital és en mans privades, de manera que qualsevol cessió de gestió obriria un conflicte polític, regulatori i probablement judicial.
Des de la lògica directiva, l’argument és comprensible. Des de la lògica territorial, no. Avui un aeroport ja no es pot veure només com una infraestructura de transport. És una palanca econòmica de primer ordre. Ordena fluxos turístics, connecta ecosistemes empresarials, condiciona congressos, inversió, talent i projecció internacional. I tot això impacta sobre un territori concret, no sobre una abstracció administrativa. L’aeroport pertany a una xarxa, però els seus efectes recauen sobre una ciutat, una regió i un model econòmic determinats.
Aquí Catalunya té tota la raó a reclamar alguna cosa més que ser escoltada. Si la Generalitat vol orientar la seva política turística, necessita intervenir sobre un dels seus principals canals d’entrada. No es pot dissenyar una política territorial de turisme o de promoció de determinats mercats internacionals si no s’incideix sobre la infraestructura que condiciona aquests moviments.
La gestió centralitzada pot tenir sentit en aspectes com ara la seguretat, la navegació aèria, la coordinació tècnica de la xarxa o l’homogeneïtat reguladora. Ningú no ho discuteix. Però l’efecte econòmic d’un aeroport l’ha de decidir el seu govern autonòmic. Aquí és on el model espanyol s’equivoca.
L’aeroport de Barcelona necessita una direcció estratègica vinculada als interessos de Catalunya. El paper que ha de jugar Barcelona com a hub empresarial, firal i científic correspon als catalans.
Si un territori suporta els costos urbanístics, ambientals, econòmics i socials d’un aeroport, ha de tenir capacitat d’intervenir en la seva orientació. L’Europa econòmica d’avui funciona cada vegada més per regions metropolitanes, per pols logístics, per sistemes productius territorials. Continuar tractant els aeroports com una peça que es mou només des de Madrid respon a una idea antiga del poder i a una visió massa centralitzada de l’economia.