LABORATORI. Durant els anys més durs de la crisi grega, mentre la Unió Europea imposava plans de rescat a un país ofegat pel deute i trencat socialment per les retallades, vaig sentir molts grecs desesperats que deien “nosaltres som el laboratori” d’Europa. “La UE està utilitzant Grècia per provar fins on es pot arribar en aquesta pressió sobre la ciutadania”, es lamentaven els castigats per la crisi. El govern intentava quadrar pressupostos a cop de rebaixar els sous dels mestres i els metges, les pensions i els subsidis, mentre l’estructura de poder grega continuava intacta.
Grècia no era únicament el laboratori de l’austeritat, sinó també l’escenari ciclotímic d’un flirteig constant amb el caos polític i financer. Era l’exemple del fracàs dels partits polítics tradicionals. D’aquells que alimentant el clientelisme, la corrupció i les males pràctiques judicials i administratives, van perdre del tot la confiança d’uns ciutadans que van deixar de creure que poguessin arreglar res. Són, però, els mateixos partits que intenten revestir la seva debilitat d’inevitable garantia contra el caos polític. Ho feia Andonis Samaràs, que amenaçava la UE amb Syriza (no tant amb l’augment dels neonazis d’Alba Daurada). Una mica com sonava, aquesta setmana, María Dolores de Cospedal parlant del CIS i de Podem.
CAPS DE TURC. “La llibertat d’informació és probablement la primera víctima de la crisi a Grècia”, assegurava fa temps a Barcelona Kyriakos Chatzistefanou, periodista i director de documentals. La major part dels periodistes grecs que vaig conèixer fa més d’una dècada a Brussel·les avui treballen d’una altra cosa. La crisi -i l’aprofitament de la crisi per fer neteja de mitjans que no agradaven als que havien d’aplicar la cirurgia de l’austeritat- va ser l’excusa perfecta.
Encara hi ha hagut més caps de turc en aquests quatre anys. Els immigrants personificaven el desconegut, la incertesa, la materialització de la por i la inseguretat (tot i que l’increment de l’extrema dreta a la UE demostra que la xenofòbia no està necessàriament relacionada amb un augment de la immigració). L’abril del 2013 un grup de treballadors de Bangla Desh que recollien maduixes en un poble del Peloponès va ser tirotejat. El cas es va portar a judici, però els pagesos acusats de tràfic de persones i de disparar contra els immigrants han quedat absolts aquest estiu. Polítics i organitzacions humanitàries denuncien el fracàs del sistema judicial grec.
DEVALUATS. Diu el periodista Nick Malkoutzis que davant la incapacitat de l’eurozona de devaluar l’euro durant la crisi els polítics han optat per devaluar les paraules. “En els últims anys el valor de paraules com solidaritat, reforma, competitivitat o alleujament s’ha desplomat” a la UE, escrivia aquest brillant analista del dia a dia grec. De la mateixa manera, els polítics grecs “han minat el significat de canvi, transparència, meritocràcia, justícia, igualtat o recuperació ”. És com si les paraules ja no tinguessin gaire a veure amb la realitat. En aquest món paral·lel, resulta que el suport de Berlín i Brussel·les a Samaràs és més fort avui que en plena crisi. El discurs del govern grec per deslliurar-se d’una vegada de la troica sembla tret dels argumentaris de Syriza. La UE -que tant va trigar a mobilitzar recursos per aturar la crisi grega-és ara qui pressiona Atenes perquè demani un tercer rescat abans de tornar als mercats. I Jean-Claude Juncker, l’home que havia de liderar la renovació de Brussel·les per recuperar la confiança de la ciutadania, s’estrena la mateixa setmana que es destapa un fosc entramat d’evasió fiscal a Luxemburg mentre ell n’era primer ministre. La devaluació política està a punt de tocar fons.