Si guanya Netanyahu, perd Israel

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, no ha parat de proclamar la victòria del seu país en la guerra contra l’Iran. Israel s’ha deixat endur pel relat de la victòria, un relat que relega a un passat llunyà els descomunals fracassos de Netanyahu arran del 7 d’octubre del 2023, i també els seus ja antics problemes amb la justícia.

Cavalcant aquesta onada d’eufòria, Netanyahu va arribar a Washington el 7 de juliol amb l’esperança de treure encara més profit de la seva renovada història d’amor amb Trump. El primer ministre va entrar a la Casa Blanca cobrint d’afalacs el president nord-americà, a qui va entregar una carta en què el proposa per al premi Nobel de la pau, i parlant amb entusiasme de la pau a la regió, encara que el futur dels habitants de Gaza, dels ostatges israelians i del programa nuclear iranià pengi d’un fil.

Des que, el 24 de juny, va entrar en vigor l’alto el foc entre Israel i l’Iran, els dirigents nord-americans i israelians han aprofitat aquesta suposada victòria per acariciar la perspectiva d’acabar amb la guerra de Gaza, estendre els Acords d’Abraham a països com Síria, el Líban i l’Aràbia Saudita i, sorprenentment, suspendre el judici a Netanyahu per corrupció. A part de la cancel·lació del judici, que constituiria un altre cop al precari estat de dret israelià, tot plegat seria en gran part positiu, per bé que, una vegada més, no es tindria gens en compte els palestins.

I, tot i així, les repercussions tangibles de la campanya militar de dotze dies encara són incertes. L’exèrcit israelià afirma que ha fet retrocedir uns quants anys el programa nuclear iranià, però admet que és massa aviat per saber-ho del cert. El cap de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica, Rafael Grossi, que està més ben situat que la majoria de gent per saber-ho, va dir que Teheran podria tornar a enriquir urani en "qüestió de mesos". Però ara ell tampoc sap què pensar després que, la setmana passada, l’Iran suspengués la cooperació amb l’organisme de vigilància atòmica de l’ONU.

El fet que Netanyahu, després dels atacs del 7 d’octubre, hagi aconseguit neutralitzar el poder dels aliats de l’Iran, sobretot Hezbollah al Líban, juntament amb la caiguda del règim d’Al-Assad a Síria, ha obert la porta perquè Israel faci un autèntic canvi estratègic. Però si no s’aprofundeix el diàleg entre els Estats Units i l’Iran, i si no s’arriba a un acord viable que reguli i permeti les inspeccions del programa nuclear iranià, la guerra dels dotze dies es pot convertir només en un altre episodi d’una sèrie interminable d’atacs israelians per frenar la reconstrucció de l’arsenal nuclear i convencional de Teheran. Aquesta estratègia, consistent en campanyes militars esporàdiques i de baixa intensitat –el que l’exèrcit israelià anomena "tallar la gespa"–, no faria sinó redoblar els mecanismes amb què Israel va intentar delmar periòdicament el potencial militar de Hamàs a Gaza durant els anys anteriors als atacs del 7 d’octubre, una estratègia que ha resultat clarament ineficaç.

Aquesta última guerra, tot i ser curta, ha deixat una empremta. Hi han mort més de 1.000 iranians i uns 28 israelians. Teheran ha demostrat que és capaç d’aturar la vida quotidiana d’Israel: els ha obligat a tancar l’espai aeri i les empreses; els ha colpejat actius estratègics, com ara bases militars, infraestructures energètiques i centres científics, i ha causat danys molt greus en zones residencials. Milers d’israelians s’han quedat sense casa. I tot i que part d’aquests danys s’han fet públics, molts s’han mantingut sota una estricta censura, mentre fonts estrangeres, basant-se en dades de radar, informaven d’impactes directes en algunes bases militars.

Durant aquesta guerra els nens israelians, en lloc d’acabar el curs escolar, havien d’aguantar explosions de míssils cada hora i passar nits sense dormir amb estridents avisos als mòbils; després venien les sirenes, seguides de grans detonacions que sacsejaven els edificis de zones densament poblades. El matí de l’alto el foc els israelians van haver de passar dues hores als refugis mentre plovia del cel una onada rere l’altra de míssils. Menys de 24 hores després es van aixecar alhora totes les restriccions de seguretat per als civils; les escoles van obrir les portes i els pares van tornar a la feina. Feia un moment sortir a l’exterior era terrorífic i, al següent, la seguretat era total, en teoria.

No sabem del cert si els israelians creuen que ha valgut la pena la contrapartida que els ha ofert Netanyahu: una altra ronda de danys psicològics i físics a canvi de la possibilitat d’endarrerir només uns mesos el programa nuclear iranià. D’una banda, la població israeliana encara està traumatitzada. Molts estan ressentits i desconfien de Netanyahu i del seu govern, i la majoria volen que dimiteixi. De l’altra, la decisió d’aquest mateix líder de llançar l’operació contra l’Iran ha obtingut un elevat suport popular en tot l’espectre polític i en l’àmbit de la seguretat: el poble israelià la considera vital i exitosa.

Netanyahu ha basat la seva carrera política en la lluita contra l’amenaça nuclear iraniana, i la campanya militar israeliana a la regió després del 7 d’octubre li va oferir una bona oportunitat operativa per llançar un atac. Però, de tota manera, el moment triat per a la guerra és sospitós: es va iniciar poc després que comencés a créixer la pressió d’Europa per la qüestió de Gaza i just abans de debatre una iniciativa de França i l’Aràbia Saudita per reconèixer potencialment l’estat palestí. (La conferència de les Nacions Unides es va ajornar quan Israel va atacar l’Iran.)

Netanyahu ha aconseguit vincular el seu judici al destí dels ostatges israelians i les campanyes bèl·liques del país. No només va fer que Trump se sumés a l’atac contra l’Iran, sinó que també s’ha beneficiat de la crida del president nord-americà a les xarxes socials, en què ha demanat que se suspengui el seu judici. Ara aprofita el moment per desviar l’atenció pública del fracàs en la consecució dels objectius bèl·lics d’Israel a Gaza –la derrota de Hamàs i el retorn dels ostatges– i redirigir-la cap a la promesa d’una fantàstica pau regional que garantiria el seu llegat i li resoldria els problemes amb la justícia, alhora que ajornaria una vegada més el problema palestí.

Potser sí que Israel, liderat per Netanyahu, ha canviat l’equilibri estratègic a l’Orient Mitjà. L’aniquilació dels líders de Hezbollah i la consolidació del domini aeri dels hebreus sobre Teheran i la seva capacitat de controlar l’escalada són victòries clares. Però encara són una incògnita els efectes que a llarg termini tindrà aquesta última onada de conflictes i violència sobre la seguretat d’Israel. La guerra àrabo-israeliana del 1967, que va durar sis dies, es va considerar una victòria decisiva i aclaparadora: va permetre ampliar les fronteres de l’estat hebreu i li va aplanar el camí per convertir-se en l’exèrcit més fort de la regió. Però la guerra amb els palestins no ha acabat. Ja fa 58 anys que dura i és l’arrel de la permanent inseguretat d’Israel i de la gran quantitat de sang vessada.

Per a Israel, un bon relat de la victòria consistiria en uns acords de seguretat a llarg termini que no es basessin en l’ús de la força militar, sinó que exploressin els camins per no haver de fer-la servir. I això vol dir, per començar, buscar la resolució del conflicte donant suport al retorn de la diplomàcia entre els EUA i l’Iran i posant fi a la guerra de Gaza.

Copyright The New York Times