L'oposició veïnal contra els desallotjats del B9 a Badalona ha estat molt concentrada al voltant de l'alberg municipal de Can Bufí Vell, on una desena de migrants subsaharians es van refugiar després del desallotjament, i davant de l'església de la Mare de Déu de Montserrat, que havia d'acollir només 15 persones de perfil especialment vulnerable del campament. Més enllà d'aquests dos punts, que van aplegar mig miler de persones en dos dies, no hi ha hagut cap resposta comunitària contrària. Tampoc a Sant Roc, on hi ha el campament de la C-31, el barri de la ciutat més degradat i amb una problemàtica estructural de desallotjaments, habitatges ocupats, talls de llum, atur i pobresa extrema. Els veïns són majoritàriament d'ètnia gitana i s'han mantingut al marge de l'escampall de tendes dels migrants, i en alguns casos fins i tot hi ha hagut mostres de solidaritat, com ara donació de roba o menjar. "Són persones com nosaltres, pobres com nosaltres, com els hem de fer fora?", exclama una dona que va amb el seu net pel carrer. En aquest reconeixement de classe, però, hi ha qui discrepa i sent la discriminació de tracte. En un bar, els parroquians que fan el vermut abans de dinar coincideixen en assenyalar que als migrants "tothom s'ha abocat a ajudar-los" i, per contra, "ningú va a l'ONU pels problemes de la gent d'aquí, pels avis que no tenen pis". El col·loqui s'acaba de cop quan el cambrer apuja el volum de la música nadalenca per acabar amb "la política". "Una cervesa per a mi i una altra per al meu paisà!", crida un dels clients.
"Per què no ens volen?": incertesa i desesperació en el repartiment dels migrants del B9
El dispositiu de reallotjament es queda a mitges i encara queden desenes de persones sota el pont de l'autopista
BadalonaSota el pont de la C-31 hi ha més preguntes que respostes. L’única certesa aquest dimecres de vigília de Nadal és que encara hi queden desenes dels desallotjats de l’antic institut B9 de Badalona que ahir no van ser reubicats pel dispositiu de la Creu Roja i el departament de Drets Socials. Bàsicament, demanen més informació per valorar si els paga la pena deixar la seva vida en aquest racó per un sostre temporal, ni que sigui per dos mesos. “Ahir tot van ser presses perquè la gent pugés als autobusos, però sense explicar com ni a on, sense donar cap informació a aquests joves”, denuncia Victoria Columba, de Regularització Ja, per a qui els plans “han arribat tard, malament i són insuficients” per donar resposta a tots els afectats.
Per al Tyrat (evita donar el cognom), un soldador sense contracte en una empresa de Badalona perquè no té “papers”, l’oferta oficial no el convenç, precisament, perquè allunyar-se de la població on fa més de quatre anys que malviu li suposaria perdre des de la feina fins a les amistats. “Dos mesos passen de seguida, i després què?”, deixa anar, i afegeix que s’estima més quedar-se al ras. “Si fa fred? Jo he vingut en pastera, més freda era l’aigua del mar. Estic acostumat a patir”, diu. Tampoc el Mamadou (que tampoc dona el cognom) té cap intenció de marxar de Badalona. Diu que no li fa por la reacció d'una part de la població de Badalona contrària a donar cap ajuda als migrants del B9, perquè mai hi ha hagut cap confrontació entre uns i altres, però també llança una pregunta a l'aire: "Per què no ens volen? Què hem fet malament?"
Un altre Mamadou, de cognom Cobar, sí que ha decidit anar-se’n, perquè vol “una mica d’escalfor per dormir i descansar”. El problema és que aquest matí no hi ha ni rastre dels autobusos de la Creu Roja que la tarda anterior es van encarregar de fer els trasllats cap als allotjaments trobats per les entitats. Només hi ha personal voluntari de Regularització Ja i de la petita entitat local Badalona Acull, amb Carles Sagués com a cara visible, preocupat perquè s’hagin incomplert els termes de l’acord a què es va arribar amb el Govern. Les hores passen, i el cansament es nota entre els joves desallotjats que ja fa vuit dies que dormen al ras i també entre els voluntaris que els acompanyen repartint menjar o roba d'abrigar. Els telèfons connecten el pont amb el Palau de la Generalitat per preguntar per què el dispositiu s’ha quedat a mitges si es va pactar una reubicació en dos dies. “El president Salvador Illa ens ha dit que endavant, que hi ha 30 places més disponibles, però que no hi ha autobusos”, es lamenta l’activista, a qui també li pesen els dies d’anar d’aquí cap allà. La Creu Roja assegura que ningú l’ha activat per al dia d’avui i que, en tot cas, les futures persones que es reallotgin han de venir derivades des dels serveis municipals de Badalona. Quan s'ha preguntat al departament de Drets Socials, no ha donat cap resposta.
Paper i bolígraf
La nit passada, Cobar no va entendre què passava perquè ningú li havia explicat detalladament com funcionaria la reubicació. No és que ara en tingui més detalls, però segurament ha vist que els dos mesos oferts en un hostal encaixen en els seus plans de ser a Badalona cap al febrer, just quan li han promès una feina. Però li canvia la cara quan les voluntàries li diuen que pot triar entre Girona, Lleida o Tarragona. “¿Hi ha metro?”, pregunta el jove. Les voluntàries li diuen que no, i intenten fer-se entendre explicant-li que són a 100 quilòmetres de distància i que hi ha trens i autobusos. No se’n surten. “No ens han donat ni un mapa”, es queixa una de les activistes. Finalment, dibuixen un mapa esquemàtic de Catalunya amb els quatre punts marcats per situar geogràficament els joves subsaharians de quines són les destinacions que poden triar. Cobar dubta i deixa la seva maleta preparada a terra. “No ho sé, cap dels meus germans vol marxar”, s’excusa.
![Un home pentinant-ne un altre en el campament del pont que encara acull desenes de migrants.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 6000 4000"%3E%3C/svg%3E)
Sasha Nouvikova ha tornat al campament de la C-31 després de passar una nit en un hotel de Malgrat de Mar. Aquesta jove ucraïnesa va pujar amb la seva parella a un dels autobusos sense saber ben bé on anava, guiada per la idea de deixar de passar fred i tenir un lavabo al costat del llit. “Hem estat molt bé, feia molt de temps que no dormíem ni descansàvem tan bé. Hem tingut el nostre miracle de Nadal”, diu alegre a les voluntàries, però alhora també expressa una inseguretat que l’amoïna. “He vingut a confirmar si ens hi estarem dos mesos o si el dia 1 de gener n'haurem de marxar, perquè no ho sap ningú”, explica. Si finalment l’allotjament temporal és de vuit setmanes, s'endurà les maletes per poder canviar-se de roba. Si, per contra, ha de tornar d'aquí una setmana, deixarà les seves coses a casa dels amics que li fan el favor de guarda'ls-hi.
Les voluntàries van apuntant amb paper i bolígraf el nom de les persones que accepten marxar cap als allotjaments temporals. Sagués afirma que han fet desenes de llistes dels ocupants del B9 i que, fins i tot mesos abans del desallotjament, van elaborar “fitxes amb totes les dades personals”, fins al punt que l’entitat va aconseguir identificar les persones més vulnerables: "Teníem els noms dels malalts, de les dones amb historial de violència masclista, dels joves extutelats, dels demandants d’asil...", diu decebut, perquè tota la feina prèvia ha servit de ben poc. "Ho havíem fet tot de manera molt professional perquè cada departament es fes càrrec dels seus col·lectius, i mira què ha passat".
