Hi ha un moment en el film de José Luis Guerín Historias del buen valle, en què Barcelona apareix a l'horitzó com una promesa llunyana, o potser com una amenaça. Des de Vallbona, el perfil de la ciutat sembla una cosa que passa en un altre lloc, en un altre temps. I, tanmateix, hi ets, dins d'ella, trepitjant una terra que el rec Comtal segueix regant com fa segles, entre hortes que algú cuida amb una paciència i tenacitat que la ciutat accelerada ha oblidat com es practica. És un barri que costa d'arribar-hi. No és una metàfora: costa de debò arribar-hi, físicament, entre trens i autopistes que el travessen sense aturar-s'hi. I potser per això ha conservat alguna cosa que la resta de la ciutat ha anat perdent sense adonar-se'n. De fet, un film anterior, Petit indi, de Marc Recha, ja ens va acostar a un espai que pocs coneixen i que manté la seva personalitat única en una metròpoli desbordada.
Vivim una època en què la sensació de pèrdua de control s'ha tornat banal, quasi climàtica. Els preus pugen per decisions que es prenen en llocs que no sabem anomenar. El futur s'ha tornat opac. I davant d'això, la resposta sovint és el replegament: tancar-se amb "els teus", construir petits búnquers d'afecte en un món que cada cop es presenta més hostil. El problema és que cada vegada costa més saber qui són "els teus". La comunitat, quan existeix, ja no és una herència: s'ha de reinventar cada dia.
Guerín filma a Vallbona una comunitat que no ha estat fàcil de generar i de mantenir. El barri es va anar fent als anys 60 al costat de les poques cases aïllades que hi havia entre camps, i el van anar fent els que venien del sud, empesos per la necessitat, de manera irregular, de nit, aprofitant espais entremig de turons i lleres. Ara hi conviuen famílies vingudes de l'Índia, del Marroc, de Portugal, de l'est d'Europa i de tants altres llocs, amb gent desnonada i amb els romanents d'aquells primers pobladors.
S’hi han fet alguns blocs de pisos i poca cosa més, ja que poc espai queda entremig d’autopistes, carreteres i línies de tren, ara en plena remodelació i ampliació, sense saber si es consolidarà l’espai agrícola de La Ponderosa o s’hi acabarà fent una depuradora. No és una comunitat de valors compartits ni d'identitat comuna. És una comunitat de circumstàncies, construïda sobre allò que ningú va escollir: la marginalitat, la dificultat d'arribar, i una natura que persisteix tossudament —el Besòs, el Rec, les hortes, els arbres— com si no s'hagués assabentat que estava a dins d'una metròpoli del segle XXI. L'aigua segueix fluint. Les hortes demanen temps, no rendibilitat. I al voltant d'allò que no és de ningú en particular es teixeix, silenciosament, allò que és de tots.
Però, la Vallbona que ha filmat Guerín al llarg de tres anys, és una excepció romàntica? Potser és més aviat un mirall incòmode que ens planteja una pregunta que hauríem de fer-nos més sovint: que és el que ens empeny a fer comunitat? A sortir del “jo” i dels “meus” més propers? És la precarietat compartida, i no la identitat compartida, el que construeix comunitat? Si és així, tot el discurs habitual sobre cohesió social —que sol imaginar comunitats d'iguals, de propers, de semblants— no acaba de funcionar. I ens obliga a valorar iniciatives com el Pla de Barris de Barcelona, que ja porta tres edicions i que va aconseguint que no sigui heroic el poder viure en un entorn que faciliti el contacte i la convivència, i demostra que apostar pel barri com a escala d'intervenció no és nostàlgia: és eficàcia cívica en un món en què cada cop costa més explicar d’on venim i cap on anem.
El barri, com es veu al film de Guerín, no és només un espai construït, és un espai habitat. És on es produeix la interacció quotidiana, on es genera identitat, on els equipaments públics —escoles, biblioteques, centres cívics— poden actuar d'ancoratge en moments de mobilitat i canvi accelerats. En un món on tot s'accelera i tot s'encareix, la proximitat no és un valor sentimental: és una infraestructura política. I la seva erosió no és inevitable. És una elecció que fem col·lectivament quan decidim que no val la pena preservar-la.
El cert és que Guerín no alliçona en res de tot això. Mostra, i prou: el Rec, les cares, la diversitat d’edats I procedències que conviuen sense haver-ho decidit, Barcelona lluny a l'horitzó. Potser la lliçó del film és precisament aquesta: que els llocs on costa d'arribar costen també de perdre's. I que en un moment en què sembla que tot el que val s'evapora ràpidament, valdria la pena aprendre, de nou, a arribar fins als llocs que requereixen esforç. En un moment de grans canvis, de grans sotracs i disrupcions en les formes tradicionals de viure, treballar i relacionar-se, convé fer balanç i saber qui som i d’on venim. Més enllà dels detalls del film, tots ells sucosos i significatius, penso que cal fixar-se en coses i actituds com la participació, la convivència, el compromís, el cuidar-nos els uns dels altres, i, en definitiva el saber que sense preocupar-nos del que ens és comú no podrem gaudir del que ens és propi.
