La guerra des d’aquí

Timothy Snyder ho ha dit amb contundència: “Tot el que pot oferir Trump és militarisme, autoritarisme i corrupció”. I de fet tota la seva gestió és una escalada en aquesta direcció que culmina amb la guerra de l'Iran. Un estadi més en la seva crueltat que interpel·la tot el món. I que de moment ha deixat Europa en el desconcert i Rússia i la Xina evitant aixecar la veu (probablement perquè creuen –i desitgen– que Trump s’ha passat de frenada). En aquest context, Pedro Sánchez ha vist una finestra d’oportunitat anticipant la incomoditat de les dretes europees, que saben que les guerres no agraden a la majoria de ciutadans però que, al mateix temps, no gosen rebel·lar-se contra Trump, malgrat que els ha menystingut sempre.

Deia Paul Ricouer que reflexionar sobre la política vol dir ser capaç d’operar en dues dimensions: “l’entrellaçat inesgotable del mal i de la irracionalitat”. Ara mateix, tenim els Estats Units entrampats en els deliris trumpistes i Europa expressant la seva impotència amb els seus líders caminant amb peus de plom. Ha estat el president Sánchez el que ha trencat el cor de resignació agafant el toro per les banyes. En hores baixes, ha vist un moment d’oportunitat. I la dreta s’ha posat neguitosa. Una dada ben eloqüent: segons la darrera enquesta publicada, el 68% dels ciutadans europeus s’oposen a la guerra i només un 23% hi donen suport. No és estrany que Feijóo s’hagi posat nerviós i que la dreta es palpi la roba. Se’ls hi estan obrint un forat? Una inquietud agreujada per l’estil Trump. Quant durarà aquesta història? Quan se’n cansarà i ho deixarà tot cap per avall?

Com deia Andrea Zamorano a l’ARA, Sánchez, en un article a The Economist,refutava un cop més “l’obediència cega” als Estats Units “en el camí temerari” que ha pres a l’Iran: “Entre països aliats és bo ajudar quan es té raó i també assenyalar quan s’està equivocat o s’estan cometent errors”. I certament, obrir una guerra d’aquestes dimensions és caminar pel caire d'un precipici. Tots sabem que per a Trump no hi ha llei que pugui frenar els seus deliris, i l’arbitrarietat és la seva norma. Sens dubte Sánchez ha fet els seus càlculs: el bon polític és aquell que capta les oportunitats i les sap aprofitar. Per tant, li queden encara alguns exàmens al davant. Però és cert que està recuperant perfil, en la mesura que s’està fent portaveu d’una dissidència que arriba a la gent d’ordre i que ha posat nerviosa la dreta, perquè sempre és incòmode defensar una guerra. I si no li surt prou bé a Espanya, qui sap si s’obre les portes per a un futur europeu. De fet, la seva mobilització ja ha fet rebaixar preus a Macron, que inicialment s’havia posat a les ordres de Washington. I és evident que ha posat la dreta espanyola i el PP en particular en manifesta incomoditat. No és agradable passar per partidari d’una guerra que una àmplia majoria rebutja. Per aquesta raó la dreta catalana –Junts en particular– busca el perfil baix en aquest debat. En el fons, la pregunta és aquesta: quant tardarà Trump a cansar-se del conflicte i fer marxa enrere deixant-ho tot cap per avall. I tinc la impressió que això és el que neguiteja als seus aliats europeus, que excepte Merz ja estan mesurant si han de modificar els nivells de la seva complicitat amb els americans.