La Guerra Freda ja no és el que era
Al nostre gran historiador Josep Fontana li agradava citar una frase del satirista alemany Karl Kraus: “Que Déu ens conservi per sempre el comunisme perquè la xusma capitalista no es torni més desvergonyida i perquè, almenys, tinguin malsons quan van a dormir”. Fontana la feia servir per sacsejar consciències i assenyalar un patró històric contraintuïtiu: tal com va demostrar l'economista Thomas Piketty a la seva anàlisi sobre el capital al segle XX, si observem l’evolució econòmica del globus després de la caiguda del Mur de Berlín, constatem que les desigualtats van assolir un mínim històric a la dècada dels 70, però que avui dia han tornat al mateix nivell que a finals del XIX. Doncs bé, aquesta setmana, que hem vist la fotografia de Xi Jinping, Vladímir Putin i Narendra Modi, no puc evitar pensar què diria Fontana d'aquesta nova Guerra Freda en què el capitalisme no ha de perdre ni un sol minut de son per culpa de cap enemic ideològic.
En l'arc que va de la guerra d'Ucraïna a la claudicació comercial humiliant que la Unió Europea ha signat aquest estiu, s'ha fet palès que Europa està completament subordinada als Estats Units, sense cap força negociadora ni autonomia estratègica. Després de dècades d'austeritat autodestructiva, hem deixat d'invertir en tecnologies productives i en innovació i hem abaixat sous per fer-nos dependents tant dels consumidors americans com del seu paraigua militar sense desenvolupar múscul propi. En aquest context, el missatge que ens arriba de la UE amb cares compungides sembla raonable: hem viscut de préstec i ara toca pagar la factura retallant drets i proteccions socials.
Però jo no puc evitar viatjar a un passat no tan remot i comparar. Durant la primera Guerra Freda, la despesa militar dels Estats Units i d'Europa representava un percentatge molt més alt del PIB tant del que hem invertit les darreres dècades com dels objectius que ara es demanen i se'ns presenten com a draconians. I, tanmateix, va ser justament durant aquests anys que es van crear totes les institucions de l'estat del benestar i la prosperitat i la igualtat no van parar de créixer. I això amb una amenaça de conflagració nuclear molt pitjor que la d'avui. Com pot ser que una competició geopolítica infinitament més descarnada que l'actual fos compatible amb un increment del benestar social històric?
Amb la lectura de Fontana veiem que no només totes dues coses eren compatibles, sinó que aquesta competició era justament el motor de la igualtat. Perquè encara que el sistema actual ens sembli una gàbia irreformable, la veritat és que els models socials només aguanten mentre algú creu en ells i les coses poden capgirar-se molt de pressa. De fet, no hi ha millor exemple del pes de la fe i les narratives en política que la caiguda del comunisme soviètic, que no es va esfondrar per una revolució a la francesa, sinó quan la gent va comparar la realitat amb els discursos i va deixar de creure en el relat oficial. Continuant les ironies, l'argument més fort dels efectes que podria tenir una alternativa ideològica al capitalisme és precisament la lògica que defensa el mateix capitalisme: ¿que no és la doctrina del mercat lliure la que ens adverteix que un producte que sap que no ha de patir per la competència es degrada inexorablement?
La gran diferència entre la nova Guerra Freda i l'anterior és la manca de competència ideològica que ha deixat el forat del comunisme en particular i de les esquerres en general. A banda i banda hi ha democràcies com els Estats Units i l'Índia, i dictadures com la Xina i Rússia, però tothom coincideix a tornar al model dels imperis del segle XIX, amb esferes d'influència i xoc de civilitzacions, un sistema en què cada superpoder s'atribueix una zona amb un conjunt d'estats vassalls i cohesiona els seus ciutadans contra l'amenaça real o imaginada de les cultures enemigues, que suposadament tenen valors que ens fan eternament incompatibles. En absència de cap proposta universalista i cooperativa per a les majories, campa un particularisme competitiu que només beneficia les elits respectives. Amb un imaginari, els estats han de competir per oferir el model més just als seus ciutadans; amb l'altre, per qui els esprem millor.
Europa és el darrer espai on queda algun reducte de les conviccions amb les quals es podria reconstruir una alternativa, i ara mateix es troba davant la disjuntiva d'esdevenir la colònia dels Estats Units o transformar-se radicalment cap a l'autonomia. Naturalment, prendre un camí o l'altre dependrà molt de les visions que siguem capaços de fer circular i al voltant de les quals ens organitzem. Per tot plegat, ara que s'estan esmolant els argumentaris per justificar tot de retallades socials i polítiques en nom d'una nova Guerra Freda, crec que és especialment útil recordar que la darrera vegada que es va produir un enfrontament planetari n'hi va haver prou amb l'amenaça d'una idea d'igualtat creïble perquè el capitalisme totpoderós oferís la versió més justa i democràtica que li hem vist mai. Darrere de qualsevol decisió política disfressada de realisme sempre cal buscar quines idees hi ha, i quines brillen per la seva absència.