La guerra de l’Iran ho ha canviat tot per a Putin
A començaments d’any semblava que l’economia russa es desplomava. Sota la pressió de la guerra i les sancions, els ingressos queien, la producció baixava i el comerç s’estancava. Arran de la pujada dels aranzels, el preu del crèdit va esdevenir prohibitiu i els préstecs, gairebé impossibles: s’acostava una onada de fallides. A finals de gener Rússia es va veure obligada a vendre petroli a l’Índia a només 22 dòlars el barril, aproximadament un terç del preu de mercat. Era un símbol d’insostenibilitat financera difícil de superar.
Vladímir Putin ha sentit queixes d’aquesta mena durant tota la guerra. Així i tot, i segons els que l’envolten, la majoria de vegades optava per no fer-ne cas. Els alts càrrecs i els líders empresarials, per la seva banda, eren conscients que mantenir la guerra era la seva prioritat absoluta i que la situació econòmica del país li importava ben poc. Però alguna cosa va passar al febrer. De sobte Putin va començar a parar atenció al declivi de l’economia. Fins i tot hi havia indicis que potser havia canviat d’opinió sobre les negociacions amb Ucraïna i buscava una sortida al conflicte.
Aleshores, però, va arribar la guerra de l’Iran. I, de cop i volta, les condicions per a la conciliació es van capgirar. Entre uns preus del petroli a l’alça, la divisió d’Occident i els excessos de l’intervencionisme dels EUA, la pressió sobre Putin per arribar a un acord es va anar esvaint. Per un estrany gir de la història, l’esclat de la guerra de l’Iran va frenar les expectatives de posar fi a la guerra d’Ucraïna precisament en el mateix moment en què Putin semblava inclinat a plantejar-se aquesta possibilitat.
Al febrer, Putin estava disposat aparentment a canviar de rumb i a renovar l’equip que portava les negociacions. Kiril Dmítriev, l’enviat principal del Kremlin, a qui molts consideren una figura irrellevant i sense autoritat real, va estar a punt de ser destituït. El principal candidat per substituir-lo era Ígor Sechin, conseller delegat del gegant petrolier estatal Rosneft. Considerat la mà dreta de Putin, Sechin havia supervisat anteriorment les relacions de Rússia amb l’Amèrica Llatina mentre cultivava estretes relacions amb els executius petroliers nord-americans. Tot plegat indicava que Putin començava a prendre’s seriosament les converses.
Al mateix temps van començar a circular rumors d’una imminent remodelació a gran escala del govern rus. Si Putin volia entrar en unes autèntiques negociacions i buscar la pau amb Ucraïna, havia de reconstruir de dalt a baix les estructures del poder. Segons veus pròximes al Kremlin, això s’hauria pogut traduir en la destitució del govern actual. L’ombra de la sospita començava a planar ja sobre el primer ministre Mikhaïl Mixustin: persones del seu entorn més pròxim han acabat fa poc acusades en processos penals.
No sabrem mai del cert què hauria passat. El 28 de febrer, l’aiatol·là Ali Khamenei va morir en un atac conjunt dels EUA i Israel; els dies següents tot va canviar. El preu del petroli va superar els 100 dòlars el barril i, en un gir dràstic, els EUA van aixecar les sancions al petroli rus. Es va disparar la demanda de fertilitzants russos, mentre el món trontollava per les interrupcions en la cadena de subministrament d’aliments. I de sobte, els problemes econòmics que pesaven sobre Rússia semblaven evaporar-se.
A més, les diferències entre els EUA i els seus aliats de l’OTAN, que es van negar a enviar vaixells a l’estret d’Ormuz, es van aguditzar. El president Trump ho va titllar de “greu error”. Per a Putin, que ha basat la seva política exterior en el foment del desordre a Occident, va ser una bona notícia. També és molt important el fet que l’atenció dels Estats Units estigui concentrada en l’Orient Mitjà, cosa que relega Ucraïna a un segon pla. Però l’atenció no és l’únic que es desvia: els EUA estan fent servir una gran quantitat d’armament i municions que podrien haver anat a parar a Ucraïna.
El Kremlin s’ha trobat amb un altre avantatge dintre dels EUA. No és difícil adonar-se que un conflicte prolongat amb l’Iran podria erosionar la posició política de Trump i debilitar el Partit Republicà, una situació força precària de cara a les pròximes eleccions de mig mandat. Tot plegat reforça la convicció de Putin sobre la transitorietat de la política americana. Trump, com qualsevol president americà, és una figura temporal: en un moment o altre arribarà una nova administració que podria aplicar a Rússia una estratègia molt diferent. La guerra de l’Iran pot accelerar aquest canvi. Des d’aquest punt de vista, fer concessions a Ucraïna no tindria cap sentit.
Tot plegat reporta considerables beneficis al Kremlin. Però els diners que ara inunden Rússia no garanteixen gens ni mica que Putin pugui allargar la guerra indefinidament. Ben al contrari, en cercles pròxims al govern alguns creuen que la situació actual durarà poc. A Moscou molts preveuen que al maig la guerra de l’Iran s’haurà acabat i entraran en vigor de nou les sancions contra Rússia. No hi ha una salvació definitiva per a l’atribolada economia russa.
A més, la situació dintre de Rússia s’està tornant turbulenta. Davant de la perspectiva de les eleccions parlamentàries d’aquesta tardor, el Kremlin es troba en un estat gairebé paranoic: deixant-se portar pels nervis, canvia constantment de plans per omplir el Parlament de veterans i ha tractat amb duresa un bloguer partidari del règim que es va girar públicament contra Putin. S’han pres mesures per bloquejar Telegram, la plataforma de missatgeria més utilitzada al país, mentre els talls d’internet són cada cop més freqüents a Moscou i Sant Petersburg. Els rumors de dràstiques remodelacions governamentals no han desaparegut.
Ara hi ha un grau de descontentament públic a la vida quotidiana que fins fa poc hauria sigut impensable. Pel que sembla, Putin haurà de prendre aviat una decisió d’importants repercussions: o accepta algun tipus de desescalada a Ucraïna, i això podria implicar la fi de la guerra, o bé agafa el rumb contrari: endureix els controls en tots els àmbits i arriba fins i tot a una nova mobilització. És impossible pronosticar quina decisió prendrà. Però un factor important serà si els EUA continuen immersos en la seva guerra.
Copyright The New York Times