La guerra com mai l’havíeu vist

Fa dos anys l’Acadèmia dels Oscars va guardonar el documental Vint dies a Mariúpol, del reporter Mstyslav Chernov, de l’agència Associated Press. Juntament amb el fotògraf Evgeny Maloletka van resistir vint dies en aquesta ciutat ucraïnesa durant el setge terrible de l’exèrcit rus. Van ser els únics periodistes que van documentar aquell infern perquè el món veiés la realitat descarnada d’aquella guerra. Dos anys després, el conflicte continua, i Chernov actualitza la crueltat del conflicte mostrant la devastació, l’esgotament i el desànim després de tant de temps. A 2000 metres fins a Andríivka, que trobareu a Filmin, el reporter s’encasta a la tercera brigada de l’exèrcit ucraïnès en el seu intent de reconquerir la ciutat d’Andríivka. Només han de recórrer dos mil metres: una franja molt estreta de bosc situada entre dos camps de mines. És l’únic camí i és essencial perquè els servirà per tallar la carretera que fins ara permet transportar els subministraments de l’exèrcit rus. Trigaran tres mesos a completar-lo amb un cost altíssim de víctimes.

No és un documental fàcil de recomanar per la seva duresa i crueltat. Chernov manté el plantejament de la càmera subjectiva, no només a través de la seva mirada sinó de la dels mateixos soldats, que porten càmeres al casc. El punt de vista seria gairebé el d’un videojoc en què l’espectador s’integra en el paisatge. El context real, però, fa que la càmera es converteixi en un més d’ells. L’audiència, més que observar, passa a habitar aquella guerra. I, per tant, desapareixen totes les narratives èpiques que el cinema ha volgut donar a la guerra. Si a les pel·lícules de ficció la càmera és un dispositiu organitzador i estructurador del relat, aquí la càmera participa del caos i de l’horror. No hi ha distància. Tot és immediat. El so de la respiració i els ensurts formen part de la narrativa. Més que explicar la guerra, el que aconsegueix Chernov és ficar-nos-la a dins i fer-nos partícips de la por i l’angoixa. 2000 metres fins a Andríivka també elimina els tòpics i la idealització que el cinema bèl·lic nord-americà ha construït. En pot haver denunciat la crueltat, però parteix d’uns espais i una estètica construïts per ser filmats. El paisatge s’adapta a la càmera. En aquest documental és la càmera qui no té més remei que adaptar-se a un entorn, on l’únic objectiu és combatre i sobreviure. Les trinxeres són forats insalubres en què els protagonistes s'amunteguen enmig de la brossa i la ferralla. Puntualment, Chernov afegeix una veu en off que actua com si fos el seu pensament i que és omniscient –ens anticipa algunes pèrdues humanes–, un recurs que suposa un impacte afegit. Es veu l’optimisme i els projectes dels soldats en breus converses que descobrirem que quedaran estroncats. El documental traspua el pessimisme i la desolació del mateix autor. El documental, de gairebé dues hores, es pot arribar a fer llarg i monòton. Però és que la guerra és així.