De l’article de Jorge de Cominges (Barcelona, 1945-2023) a Destino (15-VI-1978). Traducció pròpia. Llicenciat en dret, Cominges, mort el 17 de gener, va ser crític de cinema en diverses publicacions i redactor en cap a la revista 'Fotogramas' dirigida per Elisenda Nadal. Abans va treballar de tècnic cinematogràfic durant dotze anys.
Era previsible que, en l’actual situació política espanyola, arribessin per fi a les nostres pantalles aquelles pel·lícules que, com que tractaven de la nostra guerra civil des d’un punt de vista favorable a la causa republicana, havien patit les prohibicions més totals. Així, per exemple, en el pla més convencional de la indústria americana, fossin prohibides For whom the bell tolls (Sam Wood, 1943), mediocre vehicle per al lluïment de Gary Cooper i Ingrid Bergman basat en la novel·la de Hemingway, i Behold a pale horse (Fred Zinnemann, 1964), amb Gregory Peck i Anthony Quinn, sobre la tornada a Espanya, després de la guerra, d’un combatent republicà, que mor a mans de la policia, film que li va valdre a la Columbia la prohibició de tot el seu material quan era ministre d’Informació i Turisme Fraga Iribarne. En el terreny documental, dues cintes mítiques sobresurten sobre les altres: L’Espoir (Sierra de Teruel ), realitzada per André Malraux el 1939, i Mourir à Madrid [de Frédéric Rossif, França, 1962]. L’estrena a Espanya d’aquesta última ha adquirit, a l’estranger, caràcters de veritable esdeveniment. La famosa escriptora i cineasta Susan Sontag, arribada a Madrid especialment per acompanyar la seva amiga Nicole Stephane, productora del film, estava segura d’assistir a l’acte simbòlic, final, de la guerra civil. Es va sorprendre al trobar-se ja a Espanya i veure que l’estrena no resultava tan històrica. I, tot i que es negués, en una llarga entrevista concedida a El País, a considerar la contesa espanyola com una guerra romàntica, evidenciava, amb els seus comentaris, que així era jutjada pels seus compatriotes. La visió dels vencedors havia de ser, evidentment, èpica i romàntica en els films realitzats en la dècada dels 40. Escuadrilla (A. Román, 1941), El Santuario no se rinde (A. Ruiz Castillo, 1949) i, sobretot, Raza (J.L. Sáenz de Heredia, 1941) oferien imatges mítiques de la Cruzada. Només a partir dels 60, amb Tierra de todos (A. Isasi, 1961) i Golpe de mano (J.A. de la Loma, 1969), es van començar a produir els primers intents objectivistes. També es van realitzar reflexions sobre les conseqüències de la guerra, com la maleïda España, otra vez (J. Camino, 1968), encara no estrenada a Barcelona. Mourir à Madrid, produïda el 1962, va guanyar l’any següent el premi Jean Vigo [...] Contràriament a Por qué perdimos la guerra (D. Santillán, 1977) –ingenu pamflet anticomunista que quasi adopta postures de dreta al no veure-hi més enllà d’un ferotge antisovietisme– la cinta prescindeix gairebé del tot de les escissions que es van produir a l’esquerra i es limita a remarcar l’esperança que va suposar la República per a un poble que el 1931 comptava amb vint-i-quatre milions d’habitants, dotze d’analfabets i vuit de pobres. Esperança que després de la derrota va acabar definitivament frustrada. [...]
