04/03/2022

Nosaltres i la guerra

3 min
Imatge de la manifestació a la plaça Catalunya de Barcelona contra la guerra a Ucraïna.

El pacifisme és lloable quan els agressors són els teus, com era el cas del "No a la guerra!" previ a la invasió a l'Iraq. Si, a sobre, es practica des d’un país autoritari, pot arribar a l’heroisme, com és el cas dels russos que avui es manifesten amb un "No a la guerra!" En canvi, quan els agressors no són els teus, el pacifisme no és sinó complicitat amb l’agressió, i aquest és el cas del "No a la guerra!" proclamat avui des de Catalunya. Aquests pacifistes d’espardenya haurien de tenir present que, el 1914, Gandhi no sols va demanar als seus companys independentistes que no aprofitessin la feblesa d’Anglaterra per forçar les seves reivindicacions, sinó que va convidar-los a allistar-se com a voluntaris al seu exèrcit per combatre a Europa. A les seves memòries, escrites quan l’Índia encara no era independent, celebra que molts d’ells ho fessin.

Quan escric aquest article la victòria fulminant, que és el somni de tots els que enceten una guerra, comença a semblar difícil, però segueix sent gairebé inevitable que Ucraïna acabi cedint. Només un cop d’estat a Rússia podria impedir-ho, i per arribar a aquest extrem la guerra s’hauria de prolongar molt.

Excepte en aquesta improbable eventualitat, ara comença una llarga guerra entre Europa i Rússia en què el que està en joc és la supervivència del sistema de valors democràtics i socials que representa l’Europa contemporània, el qual, amb tots els seus defectes, representa de llarg el sistema polític i social més decent que ha construït la humanitat des del Neolític. 

Per preservar aquest llegat cal, en primer lloc, assumir que estem en guerra, i que aquesta vegada l’haurem de guanyar els europeus amb les nostres forces; Merkel tenia raó quan ens advertia que han passat els temps en què podíem comptar completament amb els americans. La notícia extraordinàriament positiva és que el gruix de l’esquerra alemanya –l'SPD i els Verds– ho ha comprès immediatament, i ha passat a actuar en conseqüència. En segon lloc, cal assumir que la guerra serà molt llarga. Ni les sancions han dissuadit Putin de tirar endavant, ni podem enviar tropes a Ucraïna sense arriscar-nos a una guerra nuclear, ni podem escanyar Rússia d’un dia per l’altre. Seria contraproduent que Alemanya, per exemple, tallés les compres de gas rus. Rússia pot estar-se una temporada sense vendre gas (ha acumulat un enorme dipòsit de reserves financeres), però Alemanya no pot paralitzar la seva indústria. En tercer lloc, cal entendre que aquesta guerra, com l’anterior i com tantes altres, és una guerra de resistència i que, com a tal, està només a les nostres mans guanyar-la. 

Rússia té dos punts febles. El primer és la dimensió de la seva economia. El seu PIB se situa entre el d’Espanya i el d’Itàlia, molt per sota del de França i la meitat del d’Alemanya. Rússia pot suportar la mena de mesures que Occident està implementant perquè disposa en abundància de tota mena de recursos naturals (petroli, gas, aliments i reserves de minerals que contenen la totalitat dels elements de la taula periòdica) i perquè la seva economia és prou senzilla per no necessitar gaire cosa més. Ara bé, el que no podria suportar és una nova cursa armamentista. Si els països europeus passessin a dedicar el 3% del seu PIB a defensa (ara hi dediquen al voltant del 2%), Rússia hauria de dedicar el 25% del seu per igualar el pressupost, i ara hi està dedicant només entre un 4% i un 5%.

El segon punt feble de Rússia és que –a diferència de Corea del Nord– la població russa sap com vivim els europeus i, per tant, no estarà disposada a suportar l’enorme sacrifici material que representaria triplicar l’esforç armamentista (quan l'URSS va col·lapsar es gastava al voltant del 15% del seu PIB en defensa). Una segona cursa armamentista faria implosionar, de nou, Rússia, i aquest ha de ser el seu objectiu, perquè no cal ser un antic savi xinès per saber que la manera de guanyar una guerra sense vessar sang és exhibint una superioritat militar aclaparadora.

Als anys 60 la despesa mundial en defensa venia a representar el 6% del PIB mundial; als anys 80 representava un 4%; últimament representava poc més del 2%. Dissortadament, l’amenaça russa farà augmentar aquesta proporció, però podem aconseguir que l’augment sigui transitori si aquesta vegada administrem la victòria de manera generosa. El millor de la Segona Guerra Mundial va ser la integració d’Alemanya i el Japó al món democràtic. Un cop guanyada aquesta guerra, Europa ha d’integrar, d’una vegada per totes, Rússia al seu model polític i social. Pel bé dels europeus i pel bé dels russos. 

Des del punt de vista geopolític, la posició que adoptin els partits catalans és irrellevant. Però des del punt de vista català és molt diferent si els seus líders se situen al costat correcte de la història de si prefereixen situar-se'n fora.

Miquel Puig és economista
stats