Guerres culturals o ideològiques?

L'assassinat de l'influencer pro Trump Charlie Kirk –aviso que l'article no se centra en aquest fet concret– ha provocat que les expressions "guerra cultural" i "guerra ideològica" s'empressin indistintament, tant als mitjans com en altres contextos. Volen dir el mateix? És obvi que es tracta de termes emparentats, però això no significa que siguin intercanviables en un sentit estricte. Aquesta juxtaposició pot semblar poc important, però, en realitat, acaba portant a anàlisis confuses. Tot i que, al meu modest entendre, el concepte de "guerra cultural" ja està prefigurat entre línies al primer volum de La decadència d'Occident (1918) d'Oswald Spengler, l'expressió "culture wars" la popularitza el sociòleg James Davison Hunter el 1991. Convé parar esment en la data: a començaments dels noranta, un cop desmantellat oprobiosament el socialisme real, era molt difícil parlar de confrontacions ideològiques: defensar les bondats de Ceaucescu o d'Enver Hoxha resultava molt, molt complicat. Allò implicava, doncs, que el xoc dialèctic anés en una altra direcció. Als Estats Units, els intel·lectuals republicans i els demòcrates van començar a barallar-se per altres coses. Amb el pas del temps, Steve Bannon, assessor de Donald Trump, va dir que el que estava en joc no era el capitalisme o coses per l'estil, sinó "l'ànima d'Amèrica", és a dir, els seus valors en temes com la família, l'avortament, etc. Tot plegat té a veure, doncs, amb la identitat nacional, la pràctica de la religió o el gènere. Les tradicionals guerres ideològiques del segle XX, en canvi, estaven centrades sobretot en la noció de sistema polític i en l'economia. El tema de la transsexualitat, per exemple, que avui és fonamental en el si de les guerres culturals, no s'esgrimia com a casus belli durant la Guerra Freda, i aquest és només un exemple, entre molts d'altres.

La segona qüestió que separa el concepte de guerra ideològica del de guerra cultural és que l'objectiu de la primera era canviar el sistema polític o l'econòmic, mentre que el que pretén la segona és influir en la manera com la societat pensa, viu i s'expressa. És a dir, l'objectiu és guanyar, assegurar o apuntalar l'hegemonia cultural sobretot –però no només– per mitjà del llenguatge. En aquest sentit, és significatiu com el moviment de la correcció política ha acabat generant una quantitat tan gran d'anticossos que, de fet, avui són la base del llenguatge incorrectíssim del trumpisme i del moviment MAGA en general. A Europa està començant a passar exactament el mateix.

En tercer lloc, hi ha el tema dels actors de la confrontació. Les guerres ideològiques del segle XX van estar lligades als estats, als partits polítics i als sindicats, a moviments més o menys estables i fàcils d'identificar. En canvi, els actors de les guerres culturals poden ser grups que, per una raó o altra, amb més o menys fonaments, de cop i volta s'autoreinterpreten. Després hi ha individualitats als mitjans convencionals o a les xarxes socials –els influencers– que fan la guerra pel seu compte, amb tot el que això implica: veus erràtiques i efímeres, grans escarafalls i escàndols que de vegades només duren unes hores, si hi arriba. Aquest ecosistema dialèctic és, amb alguna excepció, autoreferencial: cadascú viu amorrat als putxinel·lis que apareixen a les seves respectives pantalletes. Dels putxinel·lis dels altres només en reben caricatures negatives i ridículament esbiaixades.

Sovint es diu que les guerres ideològiques del segle XX van generar nombrosos conflictes armats i uns nivells de destrucció mai vistos, mentre que les guerres culturals es limiten a pseudodebats públics en què ningú escolta ningú, a canvis legislatius basats en cops de volant reactius, a batalles per matisos trivials a les xarxes socials (i, cada cop més, per desgràcia, també als mitjans de comunicació fets per periodistes professionals). En part és així, però això no significa que a llarg o fins i tot a mitjà termini les guerres culturals no es puguin transformar en una altra cosa. Si molts països asiàtics i africans s'han afilerat amb Putin i Xi és perquè tenen molt clar què és, i què no, una família, que per a ells representa una cosa molt important. Qui millor ha explicat aquest fet concret basant-se en dades empíriques de qualitat ha estat el demògraf francès Emmanuel Todd. No sé si per casualitat o no, Todd també va ser el primer a predir amb pèls i senyals la caiguda i descomposició de l'URSS a La chute finale (1976). Les guerres culturals, doncs, s'han de distingir de les ideològiques, però això no vol dir que siguin innòcues.