L'habitatge i la degradació política
El Congrés ha rebutjat la convalidació de l’anomenat decret llei d’habitatge aprovat fa dos mesos pel consell de ministres. La norma preveia, entre altres mesures urgents, la pròrroga de contractes de lloguer que expiressin abans del 31 de desembre del 2027, el topall del 2% en les renovacions per contenir pujades abusives i mecanismes de protecció per a persones vulnerables davant de desnonaments. Aquestes mesures tenen l’origen en iniciatives de Sumar inscrites en un decret anticrisi més ampli del govern espanyol, que incloïa també ajuts com rebaixes fiscals en energia i carburants. Amb el vot contrari de Junts per Catalunya, el Partit Popular i Vox, aquestes mesures han decaigut.
El rebuig no és un episodi menor i, atesos els comentaris en mitjans i xarxes socials, té clars efectes reputacionals per a Junts, ja que reforça l’ambivalència del seu posicionament ideològic. Amb la seva caiguda es perden instruments concrets que, tot i ser limitats, oferien un cert alleujament immediat a milers de persones. No resolien el problema de l’habitatge, però en contenien els efectes més durs.
Junts ha justificat el seu vot contrari argumentant que el decret era insuficient i no abordava les causes estructurals de la crisi. A més, com en anteriors ocasions, la seva portaveu a Madrid, Míriam Nogueras, ha defensat que no es poden continuar avalant iniciatives puntuals sense una negociació més àmplia i sostinguda que prengui seriosament el compliment dels pactes d'investidura i els reclams de Junts. Aquesta posició pot ser comprensible en clau estratègica de partit i de país, però per als sectors més crítics resulta problemàtica quan acaba bloquejant mesures de protecció en un context d’emergència habitacional.
En aquesta línia, ERC ha criticat el posicionament de Junts i ha defensat el seu suport al govern espanyol apel·lant a la necessitat de respondre a l’emergència, sense condicionar-lo de manera efectiva al compliment dels pactes d’investidura. Aquesta actitud, però, planteja interrogants, ja que implica avalar mesures puntuals (com s'ha fet sistemàticament al llarg de la legislatura) sense assegurar avenços en sobirania que permetrien abordar problemes estructurals. En aquest context, la crítica de Gabriel Rufián en termes d’una dicotomia simplista entre “dreta” i “esquerra” resulta, com a mínim, miop i tendeix a reforçar una demagògia partidista que empobreix el debat públic. Reduir una qüestió tan complexa a aquesta lògica binària pot ser útil retòricament, però evita abordar el fons del problema: com es negocien —o no— les polítiques públiques en àmbits essencials i s'assoleixen els suports.
De fet, la posició d’ERC també resulta problemàtica i la seva posició poc exigent ha demostrat ser limitada a l’hora d’assolir els objectius que justificaven el suport a la investidura de Sánchez. ERC ha estat incapaç de condicionar de manera efectiva la confiança i el suport al govern espanyol al compliment d’acords estructurals, sovint apel·lant a la necessitat de “salvar” l’estabilitat o de respondre a emergències. Aquesta actitud basada en la simple confluència ideològica projecta una imatge de subordinació sistèmica que evidencia una incongruència: la crítica a la no aprovació del decret conviu amb una pràctica política que no ha aconseguit revertir dèficits clau de recursos i de capacitat de decisió que són essencials per abordar de manera estructural aquesta i altres emergències.
Mentre aquestes dinàmiques de confrontació estèril entre Junts i ERC es reprodueixen, l’emergència a Catalunya s’agreuja. La degradació i simplificació del discurs no només no ajuda, sinó que genera més frustració ciutadana. Les formes, en política, importen: la seva subversió afavoreix l’antipolítica i una concepció de la democràcia com a espectacle. En lloc de negociar a fons per part dels qui tenen la clau de la governabilitat, es prioritzen mesures a curt termini –reactives– que no aborden les causes estructurals i la necessitat de recursos públics. El tema de fons, doncs, va més enllà d’aquest episodi. Tensions similars s’acumulen en àmbits com el transport o els serveis públics, mentre qüestions de fons com el dèficit fiscal o la desinversió continuen sense resposta. En tots aquests àmbits es posa de manifest la dificultat de sostenir acords mínims en àmbits crucials i la manca d’esforç real per part del govern de Sánchez per negociar seriosament.
Tornant al decret, convé no idealitzar-lo. Era, en el millor dels casos, una resposta reactiva: pensada per contenir urgències, i no pas una estratègia preventiva capaç de transformar les causes estructurals de la manca d’habitatge assequible. Centrar el debat en aquest vot amaga una realitat més profunda: a Espanya, i a Catalunya, arrosseguem dècades de polítiques insuficients en matèria d’habitatge. A Catalunya el problema s’agreuja per limitacions de recursos i de capacitat de decisió, un augment sostingut de la població i un increment de les desigualtats. La crisi no és puntual sinó estructural.
La diferència amb altres contextos europeus és clara. A Alemanya o a Suïssa, el pes de l’habitatge públic o cooperatiu és molt superior, cosa que ajuda a estabilitzar els preus i oferir alternatives reals. Sense aquesta aposta, qualsevol mesura serà limitada. Alhora, s’hi introdueixen límits i incentius per frenar l’especulació: a Alemanya, la fiscalitat desincentiva la venda a curt termini; a Suïssa, es limita molt la compra per part de ciutadans estrangers o empreses no residents per evitar habitatges buits.
Aquestes mesures parteixen d’una idea clau: no és el mateix un habitatge per viure-hi que un actiu financer. Per això, debats com el del creixement demogràfic s’han de plantejar també en termes de responsabilitat: no es tracta de créixer o no créixer, sinó de fer-ho garantint la cohesió social i l’accés efectiu a béns bàsics com la sanitat, l’educació o l’habitatge. Aquí és on el debat esdevé més profund. L’habitatge no és només una mercaderia: és un dret social. La Constitució espanyola reconeix el dret a un habitatge digne (art. 47) i estableix que la propietat està sotmesa a la seva funció social (art. 33). Això implica que el dret de propietat no és absolut i que es poden establir límits per evitar usos especulatius i garantir l’accés efectiu.
En un article ja clàssic, Homelessness and the Issue of Freedom, Jeremy Waldron recorda que la llibertat requereix un espai on exercir-se. Sense habitatge, drets com la privacitat o l’autonomia esdevenen purament formals. És una reflexió que sovint comparteixo amb els meus estudiants de postgrau en drets humans. Aquesta és la qüestió que hauria d’orientar el debat. Perquè el problema de l’habitatge és, sobretot, una qüestió de drets i de qualitat democràtica.