Amb el meu passaport espanyol puc anar al Marroc sempre que vulgui. Agafo un avió, aterro a Marràqueix, a Tànger, a Casablanca, a Essaouira o al desert, entro, surto i torno a casa sense pensar-hi gaire. Com tants altres europeus, gaudeixo del charme del Marroc, de la seva llum, de la gastronomia, de la sensualitat dels seus carrers, de l'amabilitat de la seva gent. Faig fotografies, compro espècies, llibres o catifes i, quan s'acaben els dies de vacances, torno a Barcelona.
No soc objectiu. El Marroc és també el meu país, i sempre que hi puc torno. Aquest any ja hi he viatjat quatre vegades i a l'octubre hi tornaré per celebrar els seixanta anys del meu amic Quim. Hi anirem catorze persones. Soparem en un restaurant on, després del menjar, una banda toca música en directe i tothom acaba ballant fins ben entrada la matinada. En només tres dies viurem aquella barreja de bellesa, caos, hospitalitat i alegria que fa tan especial aquell país.
Confesso una altra cosa. Una de les coses que més feliç em fan és portar-hi amics. M'encanta veure com s'enamoren del país, com descobreixen la seva gent, com tornen amb la sensació d'haver viscut alguna cosa més intensa que unes simples vacances.
Però cada vegada que hi vaig també faig una altra cosa: observo els joves.
Els observo als cafès, als carrers, als hotels, conduint taxis, treballant als restaurants o estudiant. Alguns provenen de famílies benestants; d'altres, de barris molt humils. Tots, o gairebé tots, comparteixen una mateixa mirada cap al futur. Somien. I molts d'ells somien exactament amb el que jo faig sense donar-hi importància: poder anar i tornar. Poder veure món. Poder decidir on viure, on estudiar o simplement on passar un cap de setmana.
Quan a Europa parlem de migració, gairebé sempre parlem de pobresa, de guerres, de fam o de pasteres. I tot això existeix. Però hi ha una altra realitat de la qual parlem molt poc: la frustració quotidiana de saber que el món és obert per als altres i tancat per a tu.
Imaginin-se ser un noi de vint anys a Casablanca, a Nador o a Tànger. Veure cada dia turistes que entren i surten del teu país amb absoluta normalitat mentre tu necessites visats impossibles, justificants, diners, invitacions i, sovint, acabes rebent un no. Imaginin-se créixer davant d'una frontera que et recorda, dia rere dia, que hi ha persones que neixen amb dret a moure's i d'altres que han de demanar permís per respirar una mica més enllà.
Si jo fos un d'aquests joves, crec sincerament que viuria obsessionat amb la frontera. No perquè odiés el meu país, sinó perquè voldria exercir una llibertat que veuria cada dia en els altres. La frontera acabaria ocupant un espai dins meu. Saltar-la deixaria de ser només un acte físic per convertir-se en una necessitat existencial.
He creuat moltes vegades les fronteres de Ceuta i Melilla. Les vaig creuar abans de tenir el passaport espanyol i les he continuat creuant després. Les dues experiències no tenen res a veure.
Abans feia cua durant hores, envoltat de persones que esperaven resignades darrere de tanques i controls. Recordo perfectament la sensació d'avançar lentament, com si fóssim un ramat, mentre observava altres persones travessar gairebé sense aturar-se, protegides pel seu passaport europeu.
Després vaig obtenir el passaport espanyol. De sobte, la mateixa frontera es va convertir en un simple tràmit. La cua ja no era per a mi. Les portes s'obrien. Ningú no em mirava amb sospita. Jo havia canviat ben poc. El que havia canviat era el color del meu passaport.
Per això, quan sento parlar de fronteres des de la comoditat d'Europa, intento recordar aquella sensació. Les fronteres no només delimiten els estats; també reparteixen privilegis. I hi ha pocs privilegis tan invisibles com poder obrir un passaport sense adonar-te que milions de persones donarien qualsevol cosa per tenir exactament el mateix gest.
