Hi ha discussió sobre quan va començar el domini humà del foc. Durant centenars de milers d’anys només hi va haver flames a causa dels incendis naturals produïts per llamps o volcans. Però va arribar un dia que els nostres avantpassats van ser capaços d’agafar el foc de la natura i mantenir-lo i transportar-lo, tot i que encara no de produir-lo. Aquesta semiapropiació devia passar fa entre un milió i 790.000 anys. Els científics no es posen d’acord. Potser algú recorda la hipnòtica pel·lícula La recerca del foc (1981), de Jean-Jacques Annaud.
El domini de debò –la generació de foc friccionant fusta o picant pedres– va entrar de ple en les societats humanes fa 50.000 anys. És molt i no és tant. Va ser una fabulosa revolució tecnològica. Des d’aleshores, hem pogut cuinar –i millorar molt la nostra alimentació–, escalfar-nos, il·luminar-nos de nit, protegir-nos millor de tota mena de bèsties i enemics, forjar metall... També guerrejar més cruament entre nosaltres.
Gràcies als avenços al voltant del foc, l’esperança de vida s’ha anat allargant. I sembla que el fet de tenir més vida nocturna, promovent la sociabilitat de grup al seu voltant, també va ser clau per desenvolupar el llenguatge. El control del foc va ser, en conjunt, la porta d’entrada al sorgiment de l’agricultura i de la civilització urbana, inclosa l’escriptura, una altra tecnologia revolucionària que va arribar fa uns 5.300 anys.
El domini del foc, doncs, ha estat un element crucial en el desenvolupament humà. Totes les cultures antigues el van adorar: Ra a Egipte, Agni a l’Índia, Hefest per als grecs i Vulcà per als romans, amb Hèstia i Vesta com a deesses protectores del foc de la llar i les famílies. La gratitud i respecte cap al foc formen part de la nostra història i prehistòria. Encara avui, sense entendre per què, ens quedem embadalits davant una llar de foc encesa, observant el crepitar màgic de les flames.
Però moltes cuines ja no en tenen, de foc: cada cop en més cases es cuina per inducció o amb microones (en altres ja ni es cuina). El foc a poc a poc va desapareixent de la nostra vida quotidiana. Fa temps que la majoria no portem a les butxaques ni llumins ni encenedors. Potser només roman el rastre quotidià de la punta encesa del cigarret de tabac, que tanmateix també està socialment condemnat.
La natura té les seves pròpies lleis i dinàmiques. I alhora, malgrat el canvi evolutiu experimentat, als humans ens agrada jugar amb foc, com si hi sentíssim una atracció atàvica: un de cada quatre incendis forestals a Catalunya dels últims 40 anys ha estat intencionat. És més: el 68% de tots els incendis des de l'any 1986 han sigut accidents, negligències o focs intencionats (per tant, només el 32% s’han produït per causes naturals).
La vegetació i el clima mediterranis cremen fàcilment. Si a això hi afegim el canvi climàtic (amb temperatures cada cop més extremes i sovintejades) i l’abandonament progressiu dels boscos, ja tenim el còctel incendiari que actualment ens assola. Quan encara érem, no fa tant, una societat eminentment rural dependent del foc per cuinar i per escalfar-nos, la llenya era un bé preuat: per això hi havia molta menys massa boscosa i la que hi havia estava molt més neta i aprofitada.
Els incendis d’avui, doncs, en bona mesura tenen a veure amb la progressiva desvinculació humana del foc. Poèticament podríem dir que són una revenja de la deessa Natura: Ra, Agni, Hefest i Vulcà no suporten que els haguem oblidat. L’hem arribat a dominar tant, el foc, que paradoxalment s’ha tornat invisible en les nostres vides. Només apareix a l’estiu, enfurismat i salvatge, com una calamitat prehistòrica que ens empetiteix. Els focs forestals de sisena generació es deuen assemblar massa als incendis d’antany, de fa milers d’anys.
Ara, a qui adorem és als Bombers, herois superhumans antifoc. Guerrers contra les flames demoníaques. També hauríem d’adorar la deessa Prevenció: més subtil i esmunyedissa, no acabem d’entendre-la.
