Habitatge públic: venda o lloguer?
L’any 2007, la revista Idees de la Fundació Rafael Campalans proposava, en un bon article de Jordi Mas, un Sistema Català d’Habitatge entès com a “sistema de protecció, basat en l’oferta de lloguer”, prefigurant una política equitativa pensada per evitar la privatització del parc públic i el seu caràcter rotatiu. Es tractava de garantir que els terrenys públics es destinessin al lloguer i fomentar un sistema més just, capaç d’atendre realment les famílies o franges d’edat que ho necessitaven, garantint que quan la situació personal dels adjudicataris millorés, s’evitaria renovar el contracte de lloguer i es podria oferir el pis a una nova família que realment ho necessités. Els joves que haguessin aconseguit estabilitzar ingressos al cap d’uns anys, llavors passarien al mercat d’habitatge lliure.
Ara, la mateixa fundació Rafael Campalans, al treball “53 propostes i recomanacions per donar resposta al dèficit d’habitatges protegits a Catalunya”, estima que la promoció d’habitatge protegit en propietat té avantatges com l’apropiació del bé, el valor financer complementari a la jubilació i prescindir del sobrecost de la gestió i del manteniment del parc de lloguer. Algunes propostes són interessants, però tornar a la fórmula dels pisos protegits de venda em sembla una reculada.
La diferència entre promoure pisos per vendre o per llogar no és menor, perquè té un impacte majúscul en els pressupostos de la Generalitat, que és qui té la competència autonòmica de garantir habitatge a preus assequibles. Fer habitatge protegit de venda o en cessió d’ús és relativament fàcil per a les administracions, perquè les promotores públiques s’endeuten per quatre anys només, i recuperen l’import de les obres amb una entrada d’entre 30.000 i 40.000 €, més el corresponent préstec hipotecari a càrrec del comprador fins al valor del pis, que ronda entre els 150.000 i els 200.000 €. En canvi, el lloguer els requereix una inversió que no recuperaran fins al cap de 30 anys.
La promoció de venda és el model que li ha permès fer habitatge a l'Institut Metropolità de Promoció de Sòl i Gestió Patrimonial (IMPSOL) durant molts anys, sense cap aportació econòmica per part dels ajuntaments metropolitans. Així, ha promogut més de 12.600 habitatges públics a una trentena de municipis de l’Àrea Metropolitana. Però la majoria d’aquests pisos s’han venut i, per tant, ja no els podem comptar dins del parc públic d’habitatges.
A més, cal entendre quina mena de famílies són demandants d’habitatge assequible a les ciutats catalanes: segons dades de la Secretaria d’Habitatge, a Catalunya hi ha 129.157 famílies inscrites al Registre de Sol·licitants, la major part de les quals són unitats familiars d’entre 35 i 65 anys. El 77% són famílies nacionals, el 23% no comunitàries, i hi ha molt poques sol·licituds de famílies europees. D’entre aquestes famílies, el lloguer o el lloguer amb opció de compra són les opcions més sol·licitades; el 48% són per a persones soles, 24% per a 2 persones i només el 2% per a llars de més de 6 persones. La majoria, tenen ingressos baixos o mitjans, però tenen ingressos.
Ara, per a cada procediment d’adjudicació del Consorci de l’Habitatge de Barcelona (15 edificis amb una mitjana de 50 pisos per edifici), han sol·licitat un pis més de 8.000 famílies. Afortunadament, les adjudicacions es fan amb sorteig davant de notari, perquè ja s’intueix que la demanda supera l’oferta desmesuradament. Que et toqui un pis de lloguer protegit és literalment una loteria, però a mesura que s’engrandeixi el parc públic, serà una possibilitat més real.
Si, a tot això, hi sumem els canvis socials que s’han produït les darreres dècades, amb la polarització de rendes, envelliment, baixades de natalitat i inestabilitat laboral perllongada, es fa molt difícil defensar l’habitatge promogut per les administracions de venda. Si bé és cert que redueix la pressió financera a la Generalitat, en realitat posposa el deure imperatiu d’ampliar el parc públic de lloguer. També fer més pisos a costa de fer-los molt petits és una temptació perversa, perquè com descriu el catedràtic Jesús Leal-Maldonado, a les cases, ara s’hi fan moltes més coses: a més de dormir, s’hi treballa, s’hi estudia, s’hi cuina, s’hi cura o es cuida. El que construïm ara serà el patrimoni que deixem per als pròxims 200 anys.
Per què es torna ara a encetar el meló de la venda? Sospito que té a veure amb els pressupostos: es van prometre 50.000 pisos, però al capítol 431 del projecte de llei de pressupostos hi ha una xifra d’inversions a la promoció pública d’habitatges bastant similar a les d’anys anteriors. Sí que es preveu el finançament per part de l’ICF de 7.000 habitatges de protecció oficial (i benvinguts), però no sembla que les promotores públiques puguin recuperar els ritmes de producció d’abans de la bombolla si la Generalitat no els aporta un mínim de fons propis. Sense la concreció del Pla Estatal d’Habitatge o el Fons Sobirà espanyol que ha promès quitances a fons perdut, es fa molt difícil creure que es pugui passar dels 1.800 pisos protegits acabats cada any als 10.000 pisos anuals promesos. Finançar el Pla 50.000 requerirà un compromís del ministeri d’Habitatge i mecanismes de finançament retornables a 30 anys, però no podem tornar de cap manera a la casella de la venda dels pisos públics.