He vist les tortures de Rússia

Tot i els intercanvis de presoners que s'han fet fins ara entre Rússia i Ucraïna, encara hi ha milers de soldats i civils ucraïnesos, inclosos periodistes, activistes i habitants dels territoris ocupats, retinguts en instal·lacions estretes i insalubres en una xarxa de centres de detenció a les zones ocupades d'Ucraïna, a Bielorússia i a Rússia. Sovint hi estan incomunicats, en instal·lacions superpoblades on són torturats físicament i psicològicament, malnodrits, i se'ls nega representació legal i atenció mèdica. Alguns els han retornat a les seves famílies en bosses per a cadàvers.

Presoners de tots dos bàndols han informat que han estat sotmesos a abusos, tot i que el dret internacional exigeix un tracte humà per als presoners de guerra. Però he pogut comprovar que només un bàndol utilitza la tortura com a part integral de la seva política de guerra: Rússia. Encara que Rússia ha negat que faci servir la tortura, el fet que els relats de testimonis sota custòdia russa siguin constants i generalitzats, juntament amb el fet que Moscou no hagi abordat el problema, m'han portat a la conclusió que es tracta d'una pràctica sistèmica, avalada per l'estat i aprovada als més alts nivells. I això desperta una profunda desconfiança en Rússia com a contrapart negociadora.

Des del començament de la invasió, fa més de tres anys, he documentat denúncies de pallisses –per part de les forces russes i altres autoritats a presoners de guerra ucraïnesos, i també a civils– que duren hores, violència sexual atroç, descàrregues elèctriques, asfíxia, privació de son i simulacres d'execucions. La desnutrició és habitual i hi ha persones que han descrit com els van penjar cap per avall i els van mantenir en altres posicions d'estrès durant períodes prolongats, de vegades mentre els apallissaven. Moltes de les meves conclusions han estat confirmades per les d'altres autoritats internacionals, incloent-hi la Comissió d'Investigació de l'ONU.

Els relats són horrorosos. Oleksandr Kharlats, un veterà ucraïnès que va ser detingut dues vegades al principi de la guerra, em va explicar en una entrevista que l'havien retingut en una petita cel·la amb uns vuit homes més. El van interrogar sis o set vegades, de vegades de nit i sempre amb el mateix mètode: l'electrocutaven mentre l'obligaven a mantenir els braços estirats al costat del cos per intensificar el dolor. Quan queia a terra convulsionant, els soldats li colpejaven l'esquena amb les culates de les metralladores o li pegaven a les extremitats amb porres.

Anatoliy Tutov em va dir que el van interrogar quatre vegades mentre estava detingut i que aquests interrogatoris van incloure electrocucions repetides, pallisses i tortura sexualitzada, inclosa una amenaça de tallar-li el penis i violar-lo. Després que l'alliberessin, li van diagnosticar contusions als òrgans interns, dues costelles trencades i altres de fissurades.

A principis de l'any passat, a una civil d'una zona ocupada de Kherson, en l'alliberament de la qual estic treballant, la van detenir al carrer sense previ avís mentre anava a treballar. Va denunciar que la van violar i electrocutar en el seu primer dia de detenció. Des de llavors l'han traslladat repetidament a diferents instal·lacions i ara és en una presó russa.

Rússia utilitza la tortura per extreure informació estratègica o militar, com a advertència i càstig a qualsevol persona que sigui lleial a Ucraïna, i per infondre por i obediència a Rússia i a les autoritats prorusses de les zones ocupades. Els informes forenses de Kíiv, Butxa i Irpín, que van ser ocupades per forces russes al principi de la guerra, han documentat molts cossos amb senyals de lesions perimortem (lesions en el moment de la mort o gairebé) compatibles amb la tortura.

El caràcter generalitzat d'aquest tractament als presoners que estan sota custòdia russa no ens ha de fer oblidar que es tracta d'un delicte prohibit pel dret internacional per al qual no hi ha excepcions, amnisties ni termini de prescripció. Investigar i perseguir la tortura és una obligació legal, no una formalitat diplomàtica ni res que es pugui negociar o aprofitar durant unes negociacions.

Els acords de pau, com els Acords de Dayton que van posar fi a la guerra a Bòsnia i Hercegovina, obliguen les parts a cooperar en les investigacions de crims de guerra. La justícia, encara que gairebé sempre sigui incompleta, no pot ser completament inexistent.

Obtenir les proves no serà fàcil. Hi ha hagut un esforç concertat per recollir proves físiques de tortura i testimonis, però Rússia també s'ha esforçat molt per ocultar els seus crims. En les meves entrevistes amb presoners d'intercanvis anteriors, els ucraïnesos alliberats van explicar que se'ls va advertir que si parlaven del que els havia passat, altres detinguts en pagarien les conseqüències, i que se'ls va traslladar a diferents instal·lacions abans dels intercanvis de presoners i els hi van tenir el temps just perquè els desapareguessin la major part de les contusions. A més, els experts forenses no ho tenen gens fàcil per obtenir els cossos i determinar la causa de la mort dels que han mort sota custòdia russa. En alguns casos falten òrgans interns o els cossos s'han descompost.

S'ha informat de violacions ucraïneses a captius russos, que també han de ser objecte d'una investigació independent. Alguns combatents russos han informat d'un risc acusat de maltractament immediatament després de la captura, durant l'interrogatori i durant els trasllats. Ucraïna, però, m'ha permès visitar els seus camps de presoners de guerra, i durant una inspecció sense previ avís a un de Lviv vaig comprovar que l'intent de tractar els més de 300 detinguts de manera decent era sincer. Vigilar totes dues parts és essencial. Les meves sol·licituds per visitar i inspeccionar les instal·lacions que controla Rússia han estat rebutjades reiteradament.

Els milers de persones que Rússia ha empresonat o segrestat no són un trumfo. Si es vol aconseguir una pau justa i duradora, caldrà un acord d'alto el foc que, a més de resoldre qüestions de territori i de garanties de seguretat, exigeixi el retorn immediat de tots els presoners que quedin. Cap ciutadà ucraïnès pot quedar en mans de reconeguts torturadors, i les víctimes han de tenir on adreçar-se per demanar responsabilitats pels abusos cruels i degradants.

Qualsevol acord de pau a què s'arribi també ha de fer possible el retorn dels almenys 19.000 nens ucraïnesos que el govern del seu país ha informat que han estat traslladats per la força a Rússia, a territoris ocupats per Rússia i a Bielorússia, molts dels quals han estat posats en acollida familiar o en adopció a Rússia. Ha d'haver-hi reparacions i rehabilitació per als supervivents, i els observadors internacionals, inclòs el Comitè Internacional de la Creu Roja, han de poder accedir sense restriccions als detinguts i als llocs de detenció.

L'alternativa –una pau precipitada que enterri la veritat– correria el risc de convertir-se en el casus belli de la pròxima guerra.

Copyright 'The New York Times'