Els hereus d’Arias Navarro: l’Espanya sense Transició

Tenia vuit anys quan, un dia, vaig començar a veure pel carrer uns grans cartells en què es podia llegir: “25 anys de pau”. Li vaig preguntar al meu pare què volien dir. Vaig assabentar-me, així, que se celebraven els vint-i-cinc anys de l’acabament de la Guerra Civil. En aquell temps vint-i-cinc anys em semblaven una eternitat. Pel que sentia, la Catalunya d’aleshores no s’assemblava gens a la que havia sortit de la guerra. Fins i tot el meu pare va quedar sorprès. Un règim que havia perseguit la llengua catalana ara s’anunciava oficialment en català.

Enguany farà quaranta anys que va morir en Franco —més dels que el dictador va romandre al poder—. Bastants més dels que separaven la Catalunya que jo descobria als vuit anys de la que havia sortit de la Guerra Civil. Puc constatar que Catalunya ha canviat molt d’ençà de la mort de Franco. Ara bé, la pregunta que em faig és la següent: ¿quina porció d’aquest canvi és fruit d’haver acabat amb el règim de Franco? Perquè, esclar, es tendeix a atorgar el mèrit de tots els avenços a aquell pseudotrencament —fins fa quatre dies s’atorgava tot l’èxit d’Espanya al rei Joan Carles—. Però aquest columnista, que estiuejava de petit a Bergerac, a casa els oncles, i que visitava la família de França dos o tres cops a l’any, constata que la França dels setanta no s’assembla en res a la d’ara. I allí no es va morir cap Franco. També recordo l’Anglaterra on no era possible menjar cap pa que no fossin unes llesques de color marró d’una flexibilitat fenomenal. I on la barra dels bars es tancava amb una reixa per impedir físicament el servei d’alcohol fora d’hores. Amb tot això vull dir que Espanya ha canviat d’ençà de la mort de Franco. Però és que tot el món ha canviat. Poca cosa, a Europa, s’assembla a tot el que jo coneixia l’any 1975. Aquestes idees em porten a plantejar-me la ficció històrica següent: ¿com hauria evolucionat Espanya si el règim franquista aquest hagués continuat un cop mort Franco? I una qüestió que alguns consideraran blasfema: ¿seríem molt lluny d’on som ara?

A causa dels retrocessos i mig, o nuls, avenços d’ençà del 23-F del 1981, després de les successives raspallades dels governs de Madrid i, sobretot, veient la penosa realitat que ara mateix tenim davant nostre —l’autogovern, a Catalunya, no ens enganyem, és avui inexistent—, goso ser sacríleg i assegurar que per arribar on hem arribat, veient on som, no calia tant soroll ni tanta èpica com la que hem produït els darrers trenta-cinc anys. A causa de l’aplicació pràctica que avui es fa de la Constitució, potser hauríem aconseguit el mateix per simple evolució del franquisme. ¿No va passar el règim de Franco d’alleugerir la política d’extermini cultural del català (cap a finals dels 40) a anunciar-se en català en poc més de deu anys? Qui no ens diu que potser hauria evolucionat suficientment en quaranta més? La pressió de la Unió Europea, la globalització, el fet de ser l’únic estat que es quedava enrere, la caiguda del Mur, internet... ¿De veritat no hauria evolucionat cap a una democràcia? ¿No ho va fer el règim de Pinochet? Potser no hauríem pogut fer befa de Franco o del rei fins més tard —per cert, hem començat a mofar-nos del rei tot just fa deu anys!—. ¿Segur que l’ús del català al Parlament espanyol (quina vergonya!) no seria el mateix?

No deixa de ser trist que aquest columnista, que ha hagut de córrer empaitat pels grisos, hagi de fer-se aquest plantejament-ficció i que, malauradament, no n’obtingui una conclusió diàfana. Quan un compara el caràcter liberal del senyor Suárez (importantíssim exercici d’humilitat!, reconèixer que totes les coses per a les quals s’havia format durant els seus anys de vida ja no tenien sentit) amb el tarannà del registrador de la propietat que ara ocupa la Moncloa; quan un observa una funcionària advocada de l’Estat, abillada de portaveu del govern espanyol, donant lliçons a la nació catalana com si fóssim una finca de Valladolid; quan per fi es destapa el que molts sospitàvem i que estava gelosament amagat dins dels cervells dels senyors González i Guerra; quan un sent parlar l’ex Jordi Fernández Díaz; quan tot això es produeix alhora —com ara passa—, un s’adona que potser no calia tanta èpica per arribar a una democràcia formal, sí, però que no deixa de ser tardofranquista.

Aquells polítics reformistes del règim de Franco, amb el dictador ja mort, van fer gala, almenys, de la humilitat d’aquell que reconeix que el futur no va per on li havien explicat els seus mentors. Aquests que avui hi ha instal·lats, i bona part dels que han manat abans, llueixen una fatxenderia i un temperament democràtic descolorits. Són dignes hereus d’una simple evolució del règim franquista.