Qui cap a la Diada
Quan una ideologia, o un grup, o una persona, experimenta el que percep com un fracàs, pot tenir –sol tenir– una reacció negativa. Hi hauria molt a discutir sobre el fracàs del Procés, perquè, malgrat que no es va assolir l'objectiu que es volia –la independència de Catalunya–, s'hi van mostrar diversos punts forts de la societat i la política catalanes: capacitat insòlita de mobilització i d'organització, forta consciència del bé comú, habilitat d'unir cultures polítiques ben diferents sota una mateixa idea. A la vegada, es va posar en evidència la falta de consistència democràtica de l'estat espanyol, que a una pregunta democràtica només va saber donar una resposta repressiva.
La continuïtat de la repressió i els enfrontaments interns han acabat donant força, dins l'independentisme, a discursos d'odi que també són d'autoodi. Arreu sentim o llegim apel·lacions a ser forts, o antipàtics, o a no anar amb no sé quin lliri a la mà. Molts es deixen dur per la nostàlgia d'èpoques passades que recorden o imaginen millors o més propícies (no ho eren). Alguns necessiten abraçar-se a banderes molt altes, o molt grans. D'altres es deixen abatre pels mals averanys que anuncien la mort de la llengua, de les arts, de l'economia, del talent i del país sencer. Encara d'altres s'abonen a les teories conspiratives que imaginen complicats muntatges per acabar amb Catalunya (amb la col·laboració, no cal dir-ho, dels venuts, els traïdors i els tebis que detecten a tot arreu). Hi ha a qui li agafa per enyorar l'ardor bel·licós i violent que pel que es veu inflamava en temps antics la sang ara aigualida dels catalans. El victimisme, la queixa, el ploricó i el derrotisme tenen èxit assegurat a les xarxes i als mitjans de comunicació. Es multipliquen els discursos sobre invasions i colonitzacions, i els més desaprensius cerquen fer-se escoltar proposant deportacions massives i descastellanitzacions; no falta qui deixa caure alguna insinuació eugenèsica. S'insulta els immigrants (els d'ara i els dels anys seixanta) assenyalant-los com a carn de canó al servei d'obscurs processos de substitució. Per altra banda, la divisió interna de l'independentisme és total i se sol expressar amb insults, mentides, acusacions inventades, infantilismes i fantasmades. Aquesta és la femta diguem-ne intel·lectual que abona el creixement d'una extrema dreta independentista, aquesta sí, esponerosa i carregada d'expectatives.
Els pusil·lànimes, quan treuen pit, sempre fan una mica de riure. Tanmateix, però, tot això que hem enumerat al paràgraf anterior són formes d'autodestrucció de l'independentisme català, i més en el context d'un estat espanyol i una UE sotmesos a una màxima tensió política en què la ultradreta (que representa i exalta la persecució de la diversitat i de les minories) hi té molt a guanyar. Alguns no hem cregut mai en les pàtries; sí, en canvi, en el bé comú. També en la llengua catalana, i en la cultura que s'hi fa. Hi seguirem creient, encara que s'hi enfadin els falsos patriotes (una tautologia, sovint). Bona Diada a tothom.