Anar-hi pagant?

El senyor Romagosa no compra llibres, ni diaris, ni va al teatre, ni al cine, ni a fer una copa de vi, ni a les exposicions. Té Netflix, això sí. Va a sopar, molt de tant en tant, però gastar en menjar no li agrada, i a ell que no li vinguin amb vins o amb coses massa refistolades. Fer un pica-pica o un vermut, de vegades, sí, però gastar en menjar li reca, ell és així, què voleu que hi faci?

Però com que té una gestoria (que també és autoescola) té tot de clients que s’hi dediquen, al teatre, a escriure, a cuinar o fer vi. I si algun cop aquests clients estrenen una obra o una pel·lícula o escriuen un llibre o presenten una anyada li agrada que l'hi convidin. Ho demana sense cap problema. “M’agradaria molt venir”, diu. O “m’agradaria molt que me l’enviessis al despatx”, diu. I ja s’entén que vol “venir” sense pagar a l’estrena o tenir el llibre o el vi de franc.

Avui vol quatre entrades, i no dues, per al teatre, perquè li agradaria molt anar a l’estrena de l’obra d’aquesta clienta seva, que és musical, i hi haurà tot de famosos. Així convidarà els Romaguera. “Nens, tranquils que tindré entrades, poseu-vos guapos”, ha dit. I rient ha afegit: “Potser és una merda, eh? Però com que és gratis...!” Com es diu, l’obra? No se’n recorda, tu.

Però vet aquí que el productor li diu que només en té dues i que les altres podrien ser al cinquanta per cent. El senyor Romagosa mou el cap escandalitzat. Què s’han pensat? No, no. No els pot dir als Romaguera que dues entrades són pagant, encara que sigui al cinquanta per cent. Seria molt lleig. No són els diners. És el gest.

Si li haguessin convidat hi hauria anat. I li hauria agradat. I a la sortida hagués fet comentaris sobre la manera de treballar dels actors i fins i tot sobre les seves tendències sexuals. Ni un tuit, ni un “gràcies”, això no. Però n’hauria sortit satisfet. Pagant no, no hi anirà. Pot viure sense veure aquesta obra.