Un home cridant en un vagó

“Què dius? Què dius, que estàs repetint tota l’estona el mateix!”, s’esgargamella l’home. Té uns ulls blaus intensos i gasta un bigoti ros molt dels anys vuitanta. Els altres passatgers del vagó (és de matí i no n’hi ha gaires que vagin a Barcelona en tren) alcen la mirada dels mòbils. L’home no se n’adona, fa com si estigués sol i crida massa. “És que com es pot ser tan tonta? No veus que m’estàs dient tota l’estona el mateix?”

S’endevina que parla amb la seva dona i, de fet, la veu, una veu de dona gran, se sent una mica per l’auricular. “Quin regal? Quin regal, hòstia? Per què l’haig de comprar jo?”, s’exclama ara. Una mare, en sentir el decurs dels esdeveniments, li diu al fill, petit, que se’n van, que el senyor crida massa. “Els Reis són un detall i tu, que ets tonta del cul, estàs tot el dia pendent de la teva germana, tonta com tu! Jo no li penso comprar res!” La mare i el nen, per sort, ja són fora. 

Els altres passatgers miren a terra o tanquen els ulls com si els fes mal alguna part del cos. Un mal inevitable i punxegut. Per què crida tant? Per què li fa tanta ràbia comprar regals? En quin moment, per a aquest home dels ulls blaus, que fa molt de temps es devia enamorar d’aquesta dona a la qual ara anomena “tonta”, el Nadal s’ha convertit en un tràmit horrible? Ha d’anar a comprar una ampolla de colònia o una cuixa de pernil barat, demanar sisplau que ho posin en una bossa, no, no cal embolicar, aquella tonta no s’ho mereix, i complir. Complir cridant, ja no ho sap fer d’una altra manera. Penja el telèfon i diu, cap a tothom i cap a ningú: “És tonta, pobra…” I riu, sarcàstic, perquè aquest riure, cap més, és l’únic que té, no en té cap més. De somriure com abans, no en sap.