El meu homenatge pòstum a Josep Mompou
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Considero que Mompou és l’estel de primera magnitud de la constel·lació constituïda pels artistes catalans més formats, artísticament, dins l’esperit francès de la babèlica Escola de París. Mompou -sense deixar d’ésser català- pogué pertànyer a aquella Escola, no solament per educació, sinó també per la sang Dencausse de la seva mare. Visqué llargues temporades a París i en platges franceses com Dinard, i hi pintà. [...] L’any 34 jo subratllava, en un article de la revista Art, el valor gairebé immaterial, de perfum agut, de les obres de Mompou. Hom no podia preveure aleshores la puixant evolució de l’artista que alliberava els contorns del cloisionné mitjançant un cromatisme brau, lligat amb una lluminositat transposada en acords violents i delicats alhora i amb les ressonàncies de determinats colors que interfereixen d’un mode únic, en un acord major de tota la tela. La tela esdevé més profunda en la seva claredat, pels accents negres i blaus, tan característics de l’artista, sobretot als darrers temps. Així dóna els seus magistrals i incomparables paisatges urbans dels quais del Sena a París (1951), com el tan admirable Pont Saint Michel, de la col·lecció barcelonina de comte de Caralt, o com la Plaça de Catalunya, de la col·lecció Joan Seix. El pintor és ara més intens i més lliure. En la seva obra ara apareix amb més contundència allò que, als seus bons temps, Josep Maria Junoy qualificà, parlant de Matisse, de gargots divins. [...] Però encara Mompou, en aquest temps de ressonàncies, tocà amb encert la corda lírica, moderníssima en la seva tendresa en algunes obres excepcionals que l’agermanen altra vegada amb la música exquisida del seu germà Frederic. Per la comoditat del discurs, hom s’ha acostumat a classificar Mompou com a fauve. Tanmateix, el seu procés fou, podríem dir, a la inversa del dels fauves francesos, si més no, dels del període 1917-1920, car les grans orquestracions a tot color amb les quals començaren els fauves no apareixen en l’obra de Mompou fins a l’etapa final i aleshores ho fan amb una forma més vigorosament lumínica. [...] Es passava llargues estones observant, sense pintar, i quan posava el pinzell damunt la tela ho feia amb una nerviositat contundent. Elaboració esgotadora, entre reflexiva i instintiva, que representava, precisament, el màxim esforç de l’esperit. [...]
