Vaig parlar tres vegades en la meva vida amb Jaume Matas, totes tres quan era el totpoderós i indiscutible president de les Balears i líder del PP illenc. Cap de les converses va ultrapassar els tres minuts, i en cap d’elles (per molt que alguns tinguin la fantasia de pensar el contrari) el vaig assessorar en res. A l’inrevés, em va fer l’efecte que Matas era feliç d’assessorar-se ell mateix. La darrera frase que recordo que em va adreçar és avui especialment memorable. Ens vam topar al Parc de la Ciutadella de Barcelona, durant les celebracions de l’últim Onze de Setembre presidit per Pasqual Maragall. Matas feia de president, jo de reporter del diari Avui. Em va aturar, em va saludar i, com que veníem del part que havia suposat l’aprovació de l’Estatut de Catalunya (que després seria laminat al Tribunal Constitucional, a petició del partit del mateix Matas), i com que ens trobàvem a les portes de les eleccions de l’1 de novembre del 2006, l’aleshores president balear em va demanar un vaticini. “No en tinc ni idea”, vaig respondre. Ell ho tenia ben clar: “Creu-me, guanyarà CiU i s’haurà acabat aquest disbarat del tripartit. Si els convergents necessiten suport per governar, des del PP els hi donarem”. Em sembla que jo em devia encongir d’espatlles, o devia fer algun gest d’incredulitat, perquè tot seguit Matas em va etzibar: “Tant si t’agrada com si no t’agrada, això anirà així. Pots escoltar-me, perquè jo, d’això de la política, en sé”.
Era un dia assolellat de setembre, i ahir era un altre dia assolellat de juliol, quan el govern d’Espanya (en mans del partit que havia de donar suport a CiU, segons Matas) va negar l’indult a l’expresident balear i a una colla més d’insignes delinqüents de guant blanc. Matas, de moment, anirà a presidi durant nou mesos, tal com demanava la sentència que pesa damunt seu: una sentència que només diu que va aprofitar-se del seu càrrec per cometre il·legalitats manifestes. A aquesta pena de presó se n’hi poden afegir moltes més, perquè l’antecedent que estableix aquesta situació penal és, òbviament, un llast que l’estira cap avall. Pitjor ho té Antoni Alemany, un pobre diable que en algun moment es va pensar que era un periodista important i que només era una ploma venal i massa ben pagada al servei del PP de Matas. Ara Alemany, als seus setanta-i-molts d’anys, afronta una pena de més de dos anys de presó. Absolutament merescuda, segons el jutge i segons el govern comandat pels que ell mateix adulava. Suposo que es deu sentir lleugerament desconcertat.
Mentrestant, a Maria Antònia Munar li demanen vuit anys més de presó, per organització de banda il·lícita (un partit polític que es deia UM). Les Balears, no fa gaire, van estar governades per delinqüents ara convictes. Avui ho són per fanàtics que també desafien la legalitat vigent. Els comanda un tal José Ramón Bauzá, amb qui no he tingut el disgust de parlar mai però que no dubto que seria molt capaç de dir-me que el cregui, perquè ell, de política, sí que en sap, i molt.