Humiliar les feministes del PSOE

Dins del moviment feminista la frase és tan coneguda que ha adquirit categoria d'eslògan: "Res no s'assembla més a un masclista de dretes que un masclista d'esquerres". Des de sempre, les dones que han batallat per la igualtat des del progressisme s'han trobat amb el dilema de la doble militància: formar un partit propi o afegir-se a les files d'aquells que, per la naturalesa dels seus principis de justícia social, podien acomodar el feminisme. La primera opció pot semblar radical i excloent, però, si tenim en compte l'hostilitat sistèmica que ha caracteritzat els partits polítics i el peatge que han de pagar tantes dones per tenir-hi un paper rellevant, no és estrany que sigui valorada.

Per no segregar-se i canviar les estructures d'unes organitzacions sòlides i poderoses, moltes feministes van optar per la doble militància. Han treballat molt des de la base per aconseguir que l'agenda per la igualtat es converteixi en prioritat, i a les veteranes que van aguantar de tot per ser a dins els hem d'agrair moltes de les conquestes que ara gaudim totes. També elles van patir els abusos, l'assetjament, el paternalisme i l’exclusió de l'entesa fraternal dels senyors perquè tenien un objectiu a llarg termini.

Dins del PSOE sempre han existit els llimacs i els puters, els fastigosos i els lascius. Hauria estat un miracle que, en poques dècades, tots els homes nascuts del patriarcat ranci del nacionalcatolicisme haguessin canviat d'una manera tan radical. Tots, dic. Per sort, molts sí que es van afegir de manera sincera i compromesa al feminisme, però no venien així de fàbrica. Les militants que van estar al peu del canó durant la Transició ens ho expliquen sempre: van haver d’educar els seus propis homes. Només cal llegir les novel·les de Montserrat Roig per veure que al llit, al dormitori, en les relacions personals i familiars, i també en el repartiment del poder dins de les organitzacions, ells s'assemblaven més als homes de dretes que a les dones feministes.

Però el moment actual havia de ser diferent. Això deia la propaganda de Pedro Sánchez, que, en plena mobilització violeta, va convertir el feminisme en la seva principal bandera. Mentrestant, això sí, arraconava totes les històriques que no li besaven l'anell. Va regalar el ministeri d'Igualtat a una Irene Montero sense experiència ni connexió amb les bases del moviment. No va dir res, que jo recordi, quan va aparèixer un ninot de Carmen Calvo penjat d'un arbre quan el transactivisme la va posar en la diana. Va avalar i aprovar dues lleis nefastes per a les dones: l'anomenada llei trans i la llei del només sí és sí, totes dues analitzades per juristes feministes que es van fer un tip de repetir i assenyalar els riscos que comportaven. En tots aquests anys hem anat veient com les socialistes més competents desfilaven i desapareixien fent estranys mutis per l'escenari de la política de primera fila. Els historiadors del futur trobaran una coincidència en totes les escombrades cap als marges: la seva incapacitat per agenollar-se davant del Cèsar de la Moncloa. És una inèrcia que suposa una humiliació pública per a totes les que han donat la cara per ell en els moments més complicats, les que han tret pit feminista i socialista. Hi ha moltes dones del PSOE (i del PSC) que treballen de manera infatigable per la igualtat i que han aconseguit canvis importants. Només cal mirar què passa en la política municipal. Per això aquesta desídia davant de casos com el d'Ábalos o el de Salazar fa un mal terrible. Perquè avala el masclisme més fastigós però també perquè suposa un enorme menyspreu cap a totes les feministes socialistes.