La immigració i la batalla pel relat a Catalunya
La pròxima cita electoral a Catalunya està prevista per al maig del 2027, però els partits ja han iniciat una cursa que comença molt abans del calendari formal. La política catalana, marcada per la frustració col·lectiva arran del fracàs del procés independentista, canalitza part d’aquest malestar cap a la immigració i la converteix en el centre del debat polític. Aquesta construcció de narratives modela la percepció pública molt abans d’anar a les urnes, i els partits responen a la demanda d’una part de la població que reclama més control migratori. Així, el debat sobre immigració esdevé l’eix sobre el qual es projecten i es negocien les noves fronteres de la identitat i la cohesió social catalanes.
En aquest escenari, la pressió de l’extrema dreta ha desplaçat el debat sobre immigració cap a postures cada vegada més restrictives. Allò que havia estat un discurs marginal s’ha convertit en un relat central dins de les institucions catalanes. Junts per Catalunya, motivat per la creixent rivalitat d’Aliança Catalana –que ja li disputa el tercer lloc segons les últimes enquestes–, ha aplicat mesures que, sota l’aparença de gestionar millor la immigració, acaben criminalitzant les persones immigrades. Un cas significatiu és el de Figueres, on Junts ha restringit l’empadronament negant-lo a famílies que, davant la impossibilitat d’accedir a un lloguer assequible, es veuen forçades a viure en situació d’ocupació. Però el fenomen no es limita a Junts. A Barcelona, el PSC —a proposta del mateix Junts—va aprovar aquest novembre incorporar les sancions administratives per “conductes incíviques” en l’informe d’arrelament, un document fonamental per regularitzar persones estrangeres. Aquestes polítiques, cada cop més inspirades pels marcs de l’extrema dreta, col·loquen la població immigrada al centre del debat públic sobre seguretat i delinqüència, alimentant l’equació –falsa i perillosa– entre immigració i conflicte social.
Aquesta escalada de propostes i discursos, condicionada pel marc ideològic de l’extrema dreta, té conseqüències devastadores per a les persones immigrades i d'origen immigrant. Les polítiques que associen immigració amb problemes socials i culturals no només criminalitzen aquests col·lectius, sinó que n’accentuen la marginació política i mediàtica. Les persones immigrades són objecte constant del debat públic, però gairebé mai s’escolten les seves veus: no se’ls dona espai ni s’admet el seu dret a definir un relat propi ni a intervenir sobre els assumptes que les interpel·len directament. Aquest silenciament reforça la seva construcció com l’altre, sistemàticament presentat com el “problema a resoldre” i mai com a subjecte polític amb legitimitat per participar plenament en les qüestions que afecten la societat en el seu conjunt.
El debat públic sobre immigració s’articula a partir d’una triple visió –economicista, culturalista i de seguretat– que instrumentalitza la presència de persones immigrades. Es discuteix si els immigrants “aporten” o “saturen” recursos, si són “compatibles” culturalment amb la societat d’acollida, i sovint s’associa immigració amb incivisme o delinqüència. Aquest enfocament simplifica la realitat migratòria i ignora la seva dimensió ètica i de drets humans. Tot i que sectors com la construcció, l’agricultura, el turisme o les cures depenen estructuralment del treball immigrant, el sistema que el reclama acaba criminalitzant-lo, mentre els beneficis econòmics s’acumulen en mans empresarials i els costos socials recauen sobre la classe treballadora.
El veritable desafiament és desplaçar el marc del debat públic: cal superar la visió que entén la immigració com una qüestió sobre els altres i assumir-la com una realitat que ens interpel·la col·lectivament, ja que les persones immigrades i d’origen immigrant són part indivisible del teixit social, econòmic i polític del país. No es tracta només de gestionar l’arribada d’estrangers, sinó de construir societats més justes i inclusives on tothom tingui dret a viure amb dignitat. En aquest sentit, cal qüestionar el model econòmic que genera precarietat i fomenta la competició entre classes treballadores i reconèixer que la crisi dels serveis públics i la de l’habitatge no provenen de la presència immigrant, sinó de decisions polítiques neoliberals que afecten tota la societat.
Davant del relat dominant —alimentat per l’extrema dreta i assumit per partits tradicionals—, els partits progressistes tenen la responsabilitat d’oferir una narrativa alternativa que posi la justícia social i els drets humans al centre del debat migratori i rebutgi qualsevol concessió al racisme polític i institucional. Només així es podrà trencar la dinàmica tòxica que amenaça amb convertir les pròximes eleccions en un referèndum sobre la pertinença i la ciutadania política a Catalunya.