Immigració: per què cal frenar-la

El bé més preuat de qualsevol societat és la seva cohesió, i, per contra, la pitjor amenaça és la fractura. El debat sobre la immigració, que tot just comencem a encetar, ha de centrar-se, doncs, en aquesta qüestió.

Considerem dos aspectes en què l’actual dinàmica immigratòria està trencant la cohesió social: l’habitatge i l’escola.

Des de l’any 2000, la població catalana —impulsada exclusivament per la immigració— ha crescut a l’1% anual, fet que significa que cada any ha afegit la necessitat d’uns 25.000 nous habitatges. No resulta sorprenent que un estudi recent, signat pels economistes Miquel Morell, Agustí Jover i Nil Ragàs, conclogui que en les pròximes dècades caldria produir 20.000 habitatges de protecció oficial (HPO) cada any.

És cert que en la primera dècada del segle aquella xifra es va superar folgadament. Tanmateix, també és cert que aquesta fita es va aconseguir a base d’un finançament privat que no responia a la capacitat de retorn dels beneficiaris, de manera que el sector públic va haver d’acabar pagant la construcció a base de “rescatar” les institucions financeres que l’havien protagonitzat.

Ara, la Generalitat està promovent la construcció d’HPO en sòl públic —i, per tant, sense repercussió sobre el preu— i estima que el cost de construcció exigeix un lloguer de 10,6 €/m². Aquest fet exigeix, al seu torn, que l’accés sigui subvencionat a perpetuïtat en un 33% en el cas de llars amb uns ingressos bruts de 33.000 €/any. Ara bé, la gran majoria dels llocs de treball que estem creant per atraure immigrants —en el turisme, el servei domèstic, la indústria càrnia i tants altres sectors— estan lluny de proporcionar aquests ingressos: el salari mitjà al sector turístic és de 23.500 €, i, a sobre, és estacional. És a dir, estem generant llocs de treball que han de ser coberts amb immigració, però que no remunerem prou perquè els treballadors puguin accedir a un habitatge digne, fet que exigeix que les administracions públiques aportin un complement salarial en forma de subvenció a l’habitatge.

Si la població segueix creixent al ritme que ho està fent ara, i suposant que les promocions de la Generalitat tinguin èxit, en deu anys la Generalitat hauria de destinar 750 M€ només per sostenir el parc d’HPO nou, i l’Institut Català de Finances (que finança entre el 80 i el 90% de les promocions) hauria de multiplicar per 10 el seu balanç. Si això no fos prou, la mobilització de sòl al ritme necessari presenta molts dubtes. Per això, Morell, un dels autors abans esmentats, conclou que “és impossible cobrir les necessitats reals d’habitatge social [...]. Si aconseguim fer-ne 5.000, serà un gran èxit”. Això és tant com dir que l’accés a l’habitatge continuarà agreujant-se a menys que la població aturi el seu creixement. I això amb independència de les intervencions sobre el mercat immobiliari que anem aprovant.

Podem imaginar una Catalunya amb un habitatge encara més tensat que ara? Sí, sens dubte. És possible imaginar que, a més, mantingui la cohesió social? A mi em sembla que no.

El segon aspecte a considerar és l’escola. Jo vaig enviar les meves filles a escoles, instituts i universitats públiques. Ara contemplo com la seva generació decideix enviar els seus fills a escoles on la presència d’immigrants sigui mínima. M’horroritza, però no puc criticar-ho, perquè és evident que el rendiment dels alumnes de les escoles “d’alta complexitat” no sols és baix, sinó que no pot deixar de ser-ho més que en casos anecdòtics. Ara bé, si l’escassedat d’habitatge és la manera més ràpida de trencar la pau social, un doble circuit escolar és la recepta més segura per consolidar la fractura social.

Encarar aquest fet exigeix deixar de considerar que els fills de la nova immigració no tenen necessitats educatives especials, que és el que fem implícitament amb la matrícula viva. Està perfectament documentat que la pobresa s’hereta i que l’única manera de trencar aquesta cadena és garantint un accés excel·lent al sistema escolar, particularment des de la primera infància. Com que actualment estem fent el contrari, el que estem creant és una societat de castes, on els fills de la immigració —que hem atret perquè són barats— accediran només a feines de baixa qualificació.

Sovint fem referència a la immigració d’entre 1950 i 1975. Les diferències amb l’actual són majúscules. Aleshores atrèiem personal per posar-lo en fàbriques, on guanyava prou per adquirir un habitatge a pagar en deu anys, que és com es finançava aleshores.

Les classes mitjanes podem permetre'ns ignorar els problemes que planteja la immigració perquè aturar-la ens comportaria més d'una incomoditat. En canvi, els principals beneficiaris serien els mateixos immigrants, entre altres coses perquè ens podríem començar a ocupar seriosament dels seus fills.