Immigració i integració? O racisme i pobresa?

En el debat sociopolític actual entorn de les diverses fractures socials que travessen la nostra societat, existeix una tendència reduccionista d’assenyalar, amb una facilitat i una impunitat alarmants, dos col·lectius especialment vulnerabilitzats: les persones percebudes com a immigrants i les empobrides. Mentre pren forma una convergència en la dreta política per assenyalar els nouvinguts com a caps de turc de problemes estructurals com és l’emergència habitacional, persisteix l’acumulació d’anàlisis mediàtiques que, disfressades d’objectivitat, criminalitzen la pobresa de les capes socials amb més necessitats materials insatisfetes.

No té cap sentit, almenys constructiu, problematitzar la immigració quan aquest estatus no deixa de ser quelcom transitori: al cap de quants anys de residència en un país hom deixa de ser immigrant? Aquesta desviació en l’enfocament es fa encara més evident en el context català quan tenim en compte que una de cada quatre persones que formen la nostra població són nascudes fora d’Espanya segons dades de l’Idescat (2024). La facilitat que suposa enfocar el debat des d’aquesta perspectiva neix de la inclinació a buscar la responsabilitat dels fracassos de la classe política davant de problemes enquistats –fruit de mals generacionals com l’estancament dels salaris o la precarietat juvenil– abaixant la mirada en direcció als grups socials amb menys capacitat d’incidència política (sense dret a vot) i/o en una situació econòmica més desfavorable. 

És innegable que l’escletxa amb més impacte en el nostre dia a dia es concreta en les desigualtats relacionades amb la nostra capacitat econòmica diferenciada. Aquesta esquerda és la que explica justament que no es puguin integrar en les nostres societats, o que tinguin menys marge per participar en els nostres barris, les persones que pateixen mancances materials estructurals, i tant és si aquestes persones responen als noms de Mamadou, Fàtima, Maria o Jordi. Els discursos que culpabilitzen les persones percebudes com a forasteres de llur exclusió obvien, intencionadament, que la no integració d’aquestes persones és conseqüència de la falta de cobertura de necessitats bàsiques. En el context actual, sense satisfacció de les necessitats materials i garantia de la conciliació familiar no hi ha marge per a la participació politicosocial o cultural.

L’etiqueta immigrant serveix per definir l’alteritat, aquelles persones percebudes pel grup social hegemònic com a alienes. Tant és així que és percebuda com a immigrant a Catalunya qualsevol persona de pell negra o d’ascendència magrebina, independentment del fet que hagi nascut o no a Catalunya, que hagi viscut aquí més de 30 anys o que parli un català que envejaria Pompeu Fabra. En aquest sentit, una anàlisi ràpida del llenguatge que utilitza la premsa demostra com l’etiqueta d’immigrant està reservada només per a aquelles persones percebudes com a forasteres (i) empobrides. Es diferencia entre persones forasteres amb alta capacitat econòmica, que són anomenades estrangeres, comunitàries o expats, i aquelles amb menys recursos dineraris, que són considerades immigrants i que solen provenir del Sud Global –origen de les persones que pertanyen a col·lectius que han patit esclavitud, colonització o dinàmiques imperialistes o d’espoli estructurals.

Centrar el debat en la immigració i la integració estigmatitza el col·lectiu de persones percebudes com a forasteres (del Sud Global). Cal parlar més dels elefants a l’habitació: el racisme i la pobresa. Aquesta perspectiva aglutina més persones i explica molt més els biaixos que fracturen la nostra societat.

Seguir en la primera dinàmica és fer-nos trampes al solitari. Trampes perquè part de les raons més o menys conscients de qui la perpetua és la pretensió d’abordar diverses problemàtiques socials com la pobresa endèmica o l’infrafinançament dels serveis socials, posant el focus en grups socials minoritzats, sense poder polític o econòmic i que, per tant, presenten menys risc de contestació o represàlia. És un autoengany que aporta, en el context geopolític actual, beneficis polítics atès que la vella recepta de l’enemic comú s’està comprovant exitosa a Occident. I econòmics, ja que aquest relat està resultant llaminer per als sectors empresarials que viuen de les pors socials, de l’odi dels uns contra els altres i de la polarització en el món digital.

Aquesta distorsió de la realitat a través d’un llenguatge que assenyala i prejutja suposa un fre a qualsevol projecte de país que aspiri a la cohesió social o a fomentar un sentiment de pertinença. Les persones d’origen estranger no actuen d’una forma diferenciada en comparació amb la resta de residents a Catalunya amb els mateixos estatus socioeconòmics. La travessia cap a la garantia dels seus drets passa, necessàriament, per parlar dels mals que els condicionen d’una forma singular: el racisme i (per consegüent) la pobresa material.