Els imponderables

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

La tragèdia de l’historiador és que sempre que un fet admet dues explicacions, una segons la llei de causalitat, partint d’un fet material, i una altra segons llei de finalitat, partint d’un ideal, ha d’optar per la primera. Però això no vol dir que tot es pugui explicar per l’acció de les forces materials. El realpolític Bismarck parlava sovint dels imponderables, aquells estats d’esperit generals, aquella mena de temperatura de les coses que moltes vegades té més influència en la història que les coses mateixes. Les categories de qualsevol de les explicacions estretament realistes de la història, el desig d’una frontera sòlida, la sortida a la mar, la cerca de primeres matèries o de mercats, el progrés de la tècnica, són insuficients per a explicar qualsevol dels fets importants de la història. La Revolució Francesa, per exemple (i no faig cap judici de valor), no s’explica per cap categoria de les que pot usar una concepció més o menys materialista de la història. La interpretació marxista és totalment insuficient. Quant a la interpretació dels nacionalistes monàrquics, és d’una frivolitat injustificable. [...] El veritable realpolític examina totes les dades materials, però al costat d’això pensa en les tendències i els estats d’ànim irreductibles a aquelles forces, i en quins ideals les poden satisfer millor. I és que la història no és el desenrotllament d’un pla o la persecució d’un ideal, però tampoc un conjunt de fets sense relació uns amb altres i sense intervenció de cap finalitat elevada. [...] Si avui, 1923, examinem quina tendència fonamental domina el món, haurem de dir que és la depressió i l’escepticisme. Aquesta depressió, aquest escepticisme, no són nous; provenen d’abans de la guerra. [...] Hom veia els grans Estats i hom s’adonava que no eren els instruments adequats per a aconseguir els ideals. [...] La guerra commogué violentament aquest estat de coses. Durant quatre anys hi hagué una revifalla al món. Hom comença d’esperar, de tenir confiança. Ens era promesa una orientació democràtica al món, [una] reconstrucció segons principis nacionalistes, una profunda reforma social. Però vingué la pau i la reforma democràtica restà superficial; les nacionalitats que saberen demanar a temps llur independència, la reberen, però, en canvi, es crearen una sèrie de nous problemes nacionalistes; la reforma social s’ajornà. [...]

Ara assistim a un moviment internacional feixista. Que ningú vulgui interpretar-lo com un renaixement! El feixisme és l’escepticisme organitzat. [...]