La política i el verb (1936)
Peces històriques
De l’article –traducció pròpia– de Manuel Chaves Nogales (Sevilla, 1897 - Londres, 1944) publicat ahir va fer noranta anys al diari Ahora, de Madrid (8-III-1936). Després de la victòria del Front Popular a les eleccions generals espanyoles del 16 de febrer del 1936, aquell periodista republicà i liberal que va morir a l’exili va viatjar com a enviat especial del seu diari a una Catalunya on el Front d’Esquerres havia triomfat plenament. En aquesta peça lamenta que en els anys de la Segona República les formes i l’eloqüència parlamentàries també flaquejaven.
[...] El poble català, després de tenir a les mans, com té avui, les llibertats tant de temps anhelades, necessita urgentment homes que sàpiguen emprar-les. Direu, potser, que això només els interessa a ells mateixos i que ells ja sabran què els convé, i que per això van lluitar precisament per un règim autonòmic. No obstant això, cal fer-los una indicació que tal vegada mereixerà ser tinguda en compte. A banda d’allò que s’ha anomenat en els darrers temps “obstacles tradicionals”, l'obstacle més gran amb el qual ha ensopegat el poble català a la resta d’Espanya ha estat la incapacitat dels homes representatius de Catalunya per expressar amb claredat els seus sentiments, les seves idees i les seves necessitats, i per convèncer els altres que tenien raó en les seves demandes. Aquests polítics han estat pèssims advocats de la seva pròpia causa, la del poble català. Des de l’adveniment de la República, el 1931, les reivindicacions catalanes tenien obert un camí ben ampli. Els parlamentaris catalans no van saber pas aprofitar-lo, i el règim autonòmic, si finalment es va imposar, va ser per la força irresistible que li donava el sentiment unànime del poble català i no pas per la perícia dels seus valedors. Aquests diputats balbucients i inhàbils que manaven a Catalunya, als quals aniquilava dialècticament qualsevol mediocre anticatalanista de verb fàcil, només han triomfat perquè darrere d’ells hi havia tot un poble que manifestava una vegada i una altra la seva invariable voluntat de poder. Hem de reconèixer, en descàrrec d’aquests parlamentaris catalans, que la seva dificultat d’expressió rau essencialment en el fet que el seu verb –el verb, que en definitiva ho és tot– no era castellà, sinó català, i que allò que ells sentien en català no arribaven a traduir-ho en castellà. Amb tot i això, seguirem creient que Catalunya, el poble català, val més, molt més, que els seus homes representatius. Els polítics catalans són inferiors al seu poble. És lògic que així sigui. Els millors homes de Catalunya es consagren, per temperament i per tradició, al servei de la indústria, les arts, el comerç i els negocis; saben que en aquestes activitats poden assolir el seu benestar material i espiritual; saben també que el servei públic, la política, la governació, no paga els seus homes amb la mateixa liberalitat amb què ho fa l’empresa privada ni amb la mateixa consideració moral que atorga l’exercici de les arts o de les ciències. Això sol és suficient per explicar per què Catalunya no té avui l’equip d’homes públics que l’exercici de la seva autonomia requereix. Si a això s’afegeix l’egoisme de les clienteles polítiques, la cobdícia i l’anhel de conservar el poder a les mateixes mans, el poble català tampoc no assolirà ara l’alt exponent al qual té tot el dret. Vuitanta i tants homes que volen seguir cobrant unes dietes no tenen pas dret a restar qualitat a tot un poble.
