El gran malentès sobre Trump
El 2023, JD Vance, aleshores senador novell per Ohio, manifestava el seu suport a la candidatura de Donald Trump en una columna al Wall Street Journal titulada “Trump’s Best Foreign Policy? Not Starting Any Wars” (“La millor política exterior de Trump? No començar cap guerra”). Volia dir que, tot i la falta de diplomàcia de la seva retòrica, Trump era un estadista i s’adonava que “l’interès nacional dels Estats Units s’ha de defensar d’una manera implacable, però també amb cautela, amb paraules contundents però amb molta contenció".
Si Vance es creia de debò aquestes paraules –amb ell no se sap mai–, compartia la fantasia, incomprensiblement generalitzada, que Trump era contrari a les guerres. No cal dir que això també ho creia Tulsi Gabbard, que va vendre samarretes amb el lema “No a la guerra amb l’Iran”. Gabbard, que va donar suport a Trump el 2024 i ara és directora nacional d’Intel·ligència, va dir que “confiava que el primer que faria seria prendre mesures per allunyar-nos de la guerra".
La idea ridícula de Trump com a promotor de la pau –un concepte en què es va basar la seva campanya del 2024– parteix d’un malentès greu i deliberat sobre la trajectòria i el caràcter del president. És cert que es va desempallegar d’elements clau de la ideologia neoconservadora, sobretot pel que fa a la construcció nacional i la promoció de la democràcia. El 2016 es va distanciar dels seus rivals republicans quan va titllar de desastre la guerra de l’Iraq. Però el que Trump sempre ha detestat no és el conflicte sinó el sacrifici, la idea que el poder dels EUA s’hagi de veure limitat per qualsevol pretensió d’idealisme o preocupació pel que pensi la resta del món.
Com va dir el 2015 en un míting: “Soc molt bo fent la guerra. En certa manera, m’encanta la guerra, però només quan guanyem”. Recordem que una de les seves principals queixes sobre la guerra de l’Iraq és que George W. Bush no es va apoderar del petroli iraquià.
Els seguidors de la dreta aïllacionista que es pensaven que Trump compartia els seus punts de vista van cometre l’error de treure massa conclusions de la seva política interior. Pel que fa als Estats Units, Trump ha canalitzat les tendències tradicionals del nativisme reaccionari: està en contra dels immigrants i el lliure comerç, i és aficionat a les teories de la conspiració, com les de la John Birch Society, un grup d’extrema dreta. Gràcies a ell, les idees polítiques, abans marginals, de Patrick Buchanan s’han convertit en una força dominant al Partit Republicà.
Però Trump no ha sigut mai l’hereu de Buchanan en matèria de política exterior. Les seves opinions són massa incoherents, i els seus instints, massa bel·licosos. És cert que Trump s’ha aliat amb alguns paleoconservadors que es malfien de les intervencions a l’estranger, però això és en gran part perquè l’atreuen tota mena de friquis de dretes. S’ha mostrat també molt amistós, de vegades, amb els neoconservadors més fanàtics, sobretot amb el sector islamòfob del moviment. Recordem que l’ambaixador dels EUA a Israel, Mike Huckabee, li va dir fa poc a Tucker Carlson que estaria “molt bé” que Israel ocupés la major part de l’Orient Mitjà.
En realitat, la política exterior de Trump, més que rebutjar el neoconservadorisme, n’és una mutació. Al cap i a la fi, els antics esquerranosos que somiaven amb difondre la democràcia a punta de pistola només eren una part del moviment neoconservador. El neoconservadorisme també s’alimenta del menyspreu per la diplomàcia i per organitzacions multilaterals com les Nacions Unides, i per la sensació que les agressions internacionals revitalitzaran uns EUA decadents.
Jonah Goldberg va reflectir aquest esperit el 2002, quan, en un article a National Review, va escriure, parafrasejant Michael Ledeen, figura destacada del neoconservadorisme: “Més o menys cada deu anys, els Estats Units necessiten agafar algun petit país de merda i estavellar-lo contra la paret, només per demostrar al món que no fem broma”. Ledeen va escriure un llibre amb Michael Flynn, que es va convertir en el primer assessor de Trump en matèria de seguretat nacional.
El primer mandat de Trump es va caracteritzar per un augment enorme dels atacs amb drons: segons la BBC, durant els dos primers anys al càrrec en va ordenar 2.243, davant dels 1.878 dels vuit anys de l’expresident Barack Obama. En una de les moltes concessions que va fer a la dreta nord-americana, va revocar la tradicional política nord-americana de considerar il·legal la construcció d’assentaments israelians a Cisjordània, d’acord amb el dret internacional.
És veritat que Trump no va començar cap guerra nova, tot i que, mirant enrere, sembla més aviat una qüestió de sort que no de planificació. El 2020, quan Trump va ordenar un atac amb drons contra el comandant militar més important de l’Iran, Qasem Soleimani, aquesta resolució, segons The Washington Post, “va ser una sorpresa i un xoc per a alguns dels alts càrrecs a qui es va comunicar aquesta decisió, perquè des de feia molt de temps el Pentàgon estava preocupat per una possible escalada”. Que aquest assassinat no es convertís en un conflicte més greu va ser potser conseqüència de la contenció iraniana, segons algunes informacions que apunten que l’Iran va avisar els Estats Units de possibles atacs de represàlia a l’Iraq.
Es veu, doncs, que la lliçó que Trump va aprendre del seu primer mandat és que, en realitat, no ha de pagar cap cost per la seva bel·ligerància, i per això l’ha redoblat. Trump, segons el digital Axios, “ha autoritzat, el 2025, més atacs aeris que el president Biden en quatre anys”. Com que les seves bases no li ofereixen gairebé cap resistència, no és sorprenent que s’hagi tornat cada vegada més temerari. La seva pauta de conducta és bàsicament la mateixa en tota mena d’àmbits: arriba tan lluny com pot fins que algú li para els peus.
En una roda de premsa de dilluns al matí, el secretari de Defensa, Pete Hegseth, va afirmar amb to petulant i grandiloqüent que els Estats Units lluitaven “segons les nostres condicions, amb les màximes atribucions; sense estúpides normes de combat, sense empantanegar-nos en la construcció nacional, sense exercicis de construcció democràtica”. La doctrina de Trump no ha sigut mai “no a les guerres”; la seva veritable doctrina és: “No a les normes”.
Copyright The New York Times
