Impost turístic: un pas (modest) en la direcció correcta
La setmana passada vaig ser cridat al Parlament per donar la meva opinió sobre un projecte de llei, actualment en tràmit, que modificaria la llei de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET). Voldria compartir-la amb els lectors, però per fer-ho haig de fer un ràpid diagnòstic del nostre turisme.
Des del punt de vista de l’activitat econòmica, a Catalunya cal considerar tres segments molt diferents: el de sol i platja (que ve a representar un 70% de les pernoctacions), el de la ciutat de Barcelona (més del 20%), i el de l’interior (menys del 10%).
Sobre aquest últim, el diagnòstic és simple: com més creixi, millor, perquè és una de les poques eines que tenim per fixar-hi població. No importa que sigui relativament poc productiu o que sigui estacional, perquè l’alternativa és pitjor.
Pel que fa al de sol i platja, el principal problema és que és molt poc productiu: els preus i els salaris són baixos i la societat ha de suportar el cost de la major part de les plantilles durant els mesos de temporada baixa. Pel que fa als salaris, són un 25% inferiors a la mitjana catalana, i pel que fa als preus, l’ingrés per habitació hotelera disponible (el RevPAR dels hotelers) és d’uns 60 € per nit, a comparar amb els 165 € de la Costa Blava. Quan a Catalunya hi havia un sobrant de personal amb dificultats per trobar feina i Espanya tenia un dèficit crònic de divises, aquest turisme va ser una benedicció. Avui, quan el personal ha de venir de l’estranger, és un disbarat. Tothom hi perd: el balanç de la Seguretat Social és catastròfic, les comarques i els municipis catalans especialitzats en el turisme tenen una renda per càpita inferior a la mitjana, l’experiència del turista és pobra en temporada alta perquè ho és el servei –protagonitzat per personal eventual i poc professional– i perquè els espais estan saturats, i ho és en temporada baixa perquè els espais estan deserts.
El turisme de Barcelona, en canvi, no té un problema de productivitat, perquè els preus no són baixos (uns 150 € per habitació, el mateix que a Madrid, encara que inferiors als 170 de Roma o als 260 de París) i perquè les plantilles són estables (perquè ho és la demanda). Ara bé, els salaris són baixos (encara que no tant com a la costa), cosa que implica que hi ha un problema de distribució. A més, hi ha un gravíssim problema de saturació dels espais públics del qual ens advertia un dels hotelers més lúcids d’Espanya, Gabriel Escarrer, quan parlava de “barris orientats exclusivament al turista, com passa en alguns districtes de Barcelona [...], parcs temàtics que disgusten el resident i foragiten el turista”.
Si els preus són més alts a Barcelona que a la costa no és perquè la ciutat sigui més atractiva, sinó perquè la capacitat està limitada per l’Ajuntament des de 2017 mitjançant el PEUAT, i pujaran més quan s’eliminin les places en modalitat HUT (habitatges d'ús turístic, que representen una tercera part de les pernoctacions que tenen lloc a la ciutat). L’Ajuntament també està afrontant el problema de la distribució via recàrrec a l’IEET, fins a l’extrem que a Barcelona s’hi recapten 150 M€, mentre que a la resta de Catalunya només 50 M€, quan les pernoctacions són el triple. A més, l’Ajuntament té la intenció de doblar el recàrrec tan aviat com la llei en tràmit parlamentari ho permeti. En resum, el turisme de Barcelona té problemes, però l’Ajuntament els està afrontant de manera lúcida i decidida; per tant, milloraran.
No pot dir-se el mateix del sol i platja, on encara no s’ha assumit que tots els problemes –la rendibilitat, la productivitat, l’estacionalitat, la falta de personal professional– provenen d’una única falla estructural: que el sector està dimensionat per a la punta de la temporada alta. Això és insòlit: ni dimensionem les autopistes per a la sortida de Setmana Santa, ni ens comprem habitatges pensant en el dia que hi reunim tota la família. En canvi, insistim a invertir a la costa pensant en les tres o quatre setmanes de temporada alta. Un empresari privat mai no faria tal cosa, però en aquest cas la ineficiència va a càrrec del sector públic.
Ara estem en disposició de valorar la reforma de l’IEET, que consisteix fonamentalment en apujar molt les tarifes a Barcelona, una mica a la resta de Catalunya, dedicar el 25% de la recaptació a polítiques d’habitatge i a alliberar la resta per a objectius vinculats a la sostenibilitat, que no deixa de ser un calaix de sastre amplíssim.
Per a Barcelona, el canvi serà positiu i rellevant, perquè l’Ajuntament disposarà de més recursos i perquè s’apropiarà d’una part més gran dels preus. Per a la resta, i malgrat el que pretén el text, el turisme no serà ni més sostenible ni més desestacional, perquè ningú no canviarà de plans perquè hi hagi un impost de 2 € per nit. A Barcelona serà un segon pas; a la resta, un tímid primer pas. No és poc, perquè el més difícil és sempre el primer.