01/10/2022

El debat fiscal: aclarim-nos

4 min
María Jesús Montero, ministra d'Hisenda, el 29 de setembre durant l'anunci del paquet de mesures fiscals del govern espanyol.

És cert que darrerament hem vist algunes aproximacions, però estem bastant lluny de tenir clar el que cal fer en el terreny fiscal. No és estrany que sigui fàcil fer-se un cert embolic mental en uns moments en què s’han ajuntat un conjunt important de problemes de caràcter ecològic (canvi climàtic), social (empobriment i augment de les desigualtats), sanitari (perill de pandèmies), militar (guerres) i econòmic (inflació i endeutament). El repte de mantenir la sostenibilitat, tant del planeta com de la convivència humana, demana als governs polítiques valentes i urgents, que en molts casos no es fan. I, sobretot, exigeix disposar de molts més recursos financers. És lògic que s’hagi obert arreu un fort debat fiscal que està provocant enfrontaments polítics davant la incomprensió dels ciutadans, i que marcarà els colors de l'etapa en què entren les nostres societats. Voldria exposar, molt simplificades, unes quantes idees al respecte, centrades sobretot en Espanya, Catalunya i la UE.

1. Necessitats. La despesa pública necessària per fer les transformacions i les transicions que calen serà molt important i, per tant, caldrà revisar el volum global i la composició dels pressupostos públics. La UE ja fa un parell d’anys que va ser valenta i va acceptar endeutar-se per generar fons i repartir-los entre els membres que ho necessiten. Però Espanya segueix sent un país en què la recaptació d’impostos no arriba al 40% del PIB, mentre que a la mitjana dels estats de la UE és del 46%, i bastants països passen del 50%. Tot i les ajudes de la UE, que els governs han de fer tot el que calgui per poder aprofitar, no podrem evitar augmentar la nostra recaptació d’impostos, tant a l’Estat com a casa nostra. Catalunya té una recaptació proporcional més elevada que la d’altres comunitats, cosa normal tenint en compte la seva riquesa, però en transfereix solidàriament una part a altres comunitats. Això és molt lògic, però el dèficit fiscal que està provocant és excessiu i ja fa molts anys que està pendent de revisar-se. Una altra feina urgent.

2. Ingressos fiscals. Per fer front a aquestes necessitats caldrà augmentar els ingressos, ja que en cas contrari caldria reduir els fons dedicats a serveis públics com ensenyament o sanitat, cosa impensable en aquestes circumstàncies. Per unes raons molt diferents, tampoc es podran reduir els fons de defensa, ja que la participació en l'OTAN ens obligaria a augmentar-los. L’augment dels ingressos exigeix actuar ràpidament en tres direccions: augmentar i revisar el pressupost, millorar la inspecció per reduir el frau fiscal i combatre l’economia submergida, que tant a Espanya com a Catalunya representa una proporció del PIB superior a la d’una bona part dels països europeus.

3. Finalitats del sistema fiscal. Els pressupostos tenen dos objectius: finançar els serveis públics i provocar una redistribució de rendes i d’oportunitats disminuint les desigualtats existents entre els ciutadans. És per això que, a l’hora de revisar-los, cal evitar que es produeixi un efecte contrari. Sense cap mena de dubte les rendes o els patrimonis més alts són els que han de contribuir més a aquest augment, i al mateix temps s’hauria d’aconseguir millorar la situació dels que pateixen la pobresa causada per alguns dels problemes actuals. Un aspecte evident és que aquells que han contribuït a provocar aquests problemes, o que fins i tot han sortit afavorits de la seva existència, siguin els que contribueixin més a proporcionar recursos per fer-hi front. Tant en el moment de crear o anul·lar alguns impostos, com de modificar les seves característiques, cal que tot això es tingui en compte.

4. Comportaments polítics. És indignant veure governs que, per convenciments ideològics però sobretot per interessos electorals, actuen defensant que el que cal és rebaixar o suprimir impostos encara que això suposi retallar despeses públiques bàsiques de l’estat de benestar o augmentar l’endeutament públic. Una política perjudica les persones actualment en situació de pobresa; i l’altra posa en perill el benestar de les properes generacions. També indigna veure com es provoquen enfrontaments entre persones o entre territoris, utilitzant la fiscalitat com a arma, en comptes de buscar accions i polítiques conjuntes i solidàries. En aquest aspecte no es poden acceptar actuacions recents que pretenen provocar la mobilitat territorial d’empreses i de persones, estimulant descaradament l’egoisme i una certa conducta fraudulenta. Aquest tipus de polítiques són exactament les contràries del que hauríem d’esperar dels servidors públics que els ciutadans han escollit perquè els ajudin a afrontar els reptes actuals, personals o col·lectius, que citava al principi de l’article.

5. Solidaritat personal. No puc deixar de dir, per acabar, que crec que totes aquelles persones que pensem que caldria augmentar la recaptació del sector públic, augmentant alguns impostos i augmentant el seu caràcter redistributiu, no ens hauríem de quedar parats. Com que sabem que també hi ha una possible solidaritat que es pot canalitzar a través de les ONG del tercer sector, potser hauríem d’actuar amb conseqüència per potenciar aquest canal, posant a disposició d’organitzacions socials de confiança alguns recursos que els permetessin fer créixer la seva activitat en la millora de la justícia social. És clar que una millor fiscalitat ho faria menys necessari; però no és el cas...

Joan Majó és enginyer i exministre
stats