Incendis i negacionisme climàtic
L’abril del 1997, l’escriptora Maria Àngels Anglada va fer una conferència a Olot organitzada per Ecofòrum, una associació que defensava que el desenvolupament econòmic sempre ha d’anar lligata la consciència ecologista. La conferència d’Anglada —titulada La natura i la cultura grega— començava explicant que els efectes de les accions humanes sobre els boscos ja havien estat recollits pels clàssics (que, com si sabessin predir el futur, de vegades es dolien del nostre tarannà imprudent). Les obres dels grecs fins i tot van deixar testimoni d’incendis que, sense efectius ni eines per combatre’ls, podien cremar durant mesos. De focs, doncs, sempre n’hi ha hagut. De calor, sempre n’ha fet. Aquests són els arguments que gasten els negacionistes de la crisi climàtica davant les calorades infernals que hem patit els darrers anys i els desastres que han comportat.
El clima de la Terra és canviant, i fins aquí hi estem tots d’acord. Mentre el nostre planeta sigui geològicament actiu (i biològicament viu), aquest funcionament serà inesquivable. Però l’existència de vida complexa en aquest nostre racó d’univers depèn de l’equilibri del cicle del carboni. És més, si fa unes dècades els científics encara pensaven que les grans extincions havien estat causades pels meteorits, ara tot sembla apuntar que la majoria d’extincions podrien haver estat producte de les alteracions en el cicle del carboni. Enmig de l’auge del negacionisme climàtic, aquests dies el diari The Guardian ha fet un avançament d’un llibre de Peter Brannen sobre l’origen de la vida gràcies al CO₂. Entre altres coses, The story of CO2 is the story of everything ressegueix els períodes geològics en què la Terra ha entrat en mode apocalíptic a causa d’una desestabilització del cicle del carboni. Brannen narra com les erupcions volcàniques del permià van provocar “un clima d’una malevolència inigualable”, en què el planeta es debatia entre la calor extrema i les tempestes violentes (una dinàmica que, malauradament, ens comença a resultar familiar). Els volcans poden emetre quantitats ingents de carboni i, a conseqüència d’això, tenen la capacitat d’alterar dràsticament les condicions climàtiques planetàries.
Malgrat que la sobredosi de CO₂ que va comportar l’extinció massiva del permià va tenir lloc fa tres-cents milions d’anys, ens ofereix moltes pistes del que ens espera si continuem cremant combustibles fòssils. Perquè només hi ha algunes maneres d’alliberar gigatones de carboni de la crosta planetària a l’atmosfera: d’una banda, tenim els espasmes volcànics altament disruptius que es produeixen, aproximadament, cada cinquanta milions d’anys; de l’altra, tenim el capitalisme. I encara que els fets grandiloqüents del permià no siguin comparables a les accions antropogèniques, el que resulta perillós és el brevíssim període de temps —si pensem en termes de temporalitat geològica— en què hem alliberat tant de carboni. Però ni aquestes dades, ni la calor, ni els incendis descontrolats, ni les tempestes semblen convèncer els negacionistes que vivim una situació d'excepcionalitat provocada per nosaltres mateixos. Això és així, en part, perquè s’ha produït una desafecció progressiva entre el món polític més conservador i el món acadèmic i científic. Les decisions de l’administració Trump amb relació a les polítiques ecològiques i al finançament per a la recerca confirmen que la manca de fe de la dreta en la comunitat científica és cada cop més acusada (potser part de la follia trumpista és el resultat d’aquesta ruptura que tot just s’escenifica ara).
Com hem arribat a aquesta situació? Què ens ha conduït fins a aquesta escissió radical en què la presa de decisions ja no té en compte les teories que es construeixen a les universitats i als centres de recerca? És un tema complex i cantellut, però hi ha algun motiu que potser és més evident. D’una banda, sembla que la dreta fa temps que té la impressió que els sectors científics basculen més aviat cap a l’esquerra, cosa que els fa dubtar de la seva fiabilitat. Aquesta sensació segurament va començar quan l’ecologisme va entrar amb força al sistema acadèmic a principi dels anys setanta. Un dels punts d’inflexió devia ser l’informe The limits to growth(1972), encarregat pel Club de Roma a un grup de recerca del MIT (Massachusetts Institute of Technology) que liderava Donella Meadows. El text de Meadows alertava que si no teníem en compte l’economia planetària —la que té a veure no amb els recursos econòmics, sinó amb els naturals— posaríem en risc la nostra supervivència. A partir d’aquí, les evidències numèriques van fer que una bona part de la comunitat científica anés refermant aquestes tesis. Així hem arribat a una situació en què els uns només volen continuar el seu programa cap a no sabem ben bé quina utopia fent cas omís dels senyals d’alarma, i els altres escriuen advertències que no reben gaire atenció (llevat, esclar, de la sensacionalista). D’altra banda, la cultura de la cancel·lació d’internet dels darrers anys tampoc no ha afavorit el diàleg, que, fins i tot quan és incòmode, és indispensable.
Mentre l’escissió entre els uns i els altres —la polarització, en diem ara— s’eixampla, ens acostem més al clima “malèvol” que pot acabar desencadenant una fallada del sistema planetari.