Com incrementar-nos el dèficit fiscal
En pocs dies hem tingut dues notícies sobre fiscalitat autonòmica: la decisió de la Junta d’Andalusia de bonificar completament l’impost de patrimoni i la de la Generalitat Valenciana de rebaixar el tram autonòmic de l’IRPF per a rendes inferiors a seixanta mil euros. En tots dos casos es tracta de comunitats autònomes (CA) amb un PIB per càpita inferior a la mitjana estatal. El debat que s’ha suscitat se centra en els elements ideològics i polítics. Convé fixar-se també en les conseqüències sobre el finançament autonòmic.
Recordem una mica alguns fets per posar la decisió en perspectiva. La competència fiscal entre CA a Espanya ha estat aferrissada des de fa temps. Les CA forals van ser-ne pioneres. Madrid va construir, ja fa anys, una imatge de liberalisme triomfant abaixant impostos. Tanmateix, per què els podia abaixar tant, tenint molta més població que Navarra, i amb una intensa immigració que reclamava prestacions socials? Catalunya va considerar que no ho podia fer de cap manera.
Quan es va negociar el darrer model de finançament –el que es va tancar a finals del 2009 i que encara està vigent–, es va dissenyar un sistema que podria semblar raonable d’igualació entre CA, l’anomenat “fons de garantia dels serveis públics fonamentals”, concretament el seu “subfons horitzontal” que havia de garantir l’anivellament entre CA. Semblaria prou raonable perquè no alterava l’ordinalitat de les CA segons la seva aportació al fons comú. Es nodria de les aportacions del 75% dels ingressos de les CA de règim comú per a la cistella dels grans impostos cedits per l’Estat (50% d’IRPF i d’IVA i 58% d’impostos especials). Si s’hagués acabat aquí tindríem un sistema que garantiria equitat en la provisió de serveis fonamentals. Però el model va afegir altres fons, no aportats per les CA sinó per l’Estat, que provocaven noves redistribucions. Cada nova redistribució (el fons vertical del fons de garantia, el fons de suficiència global, els fons de convergència –especialment el de cooperació– i el fons de compensació interterritorial, a més dels fons europeus) empobria les CA més riques (Madrid, Illes Balears i Catalunya) en benefici de totes les altres, fossin les més pobres o no. És el que es coneix com a “sobreanivellament”.
El sistema estava dissenyat de manera que la CA més rica era la principal perdedora en el procés de redistribució. Concretament, era la Comunitat de Madrid. El càstig era netament superior –aproximadament el doble– del que patia la Generalitat de Catalunya. Amb les millors estimacions expertes que coneixem, podem dir que cada euro suplementari que obtenia Madrid era quasi completament centrifugat cap a les CA “més pobres”. Aquest “quasi” es pot estimar en una vuitena part. Si Madrid recaptava un milió d’euros més, al final, després de totes les redistribucions, només arribaven a les seves mans uns cent vint-i-cinc mil euros. Quin sentit tenia, en aquest context legal, augmentar els impostos? Cap ni un. Les autoritats autonòmiques de Madrid van aprendre a aixecar la bandera de la rebaixa d’impostos per girar en favor seu un disseny que els era hostil. Si augmentar impostos donava tan poc de si, abaixar-los tampoc seria dolorós. En el marge, rebaixar la fiscalitat un milió d’euros només provocava la pèrdua d’una vuitena part d’aquests recursos. La resta era un regal als electors. Abaixar impostos va funcionar políticament i es va consolidar entre els governants de la CA de Madrid.
A Catalunya el càstig per augmentar impostos era gran, però no tant: per cada euro d’increment fiscal només es rebia un quart d’euro. Seria temptador fer polítiques com les de Madrid, però ningú no s’hi va atrevir. Cada nou euro recaptat a Catalunya és un festí per a la resta de CA, que se’n beneficien àmpliament a l’hora de liquidar el model de finançament. Hi hauria hagut fonaments, doncs, per replicar les polítiques de Madrid, però la política és com és i a Catalunya s’ha acabat prioritzant apujar impostos.
Madrid ha jugat bé les seves cartes. Catalunya ha estat ingènua. ¿I les CA amb ingressos inferiors a la mitjana? Quina conseqüència té per a elles el mecanisme de redistribució fiscal esmentat? En l’actual model de finançament, augmentar impostos a Andalusia o al País Valencià és fiscalment racional, i abaixar-los és fiscalment irracional. Ara bé, si del que es tracta és d’aixecar una bandera que agradi als votants de cara a unes eleccions que s’han de fer d’aquí a un any o menys, tots els sacrificis semblen bons. Els qui reben més recursos de les CA “riques” diuen que en volen rebre encara més. La caritat ben entesa sempre comença amb un mateix –però no a Catalunya—. A Catalunya sabem fer coses que ens fan mal: augmentar-nos el dèficit fiscal. Aquesta és la conseqüència d’incrementar impostos que acabaran marxant a la resta de l’Estat.
