11/06/2021

Un indult restauratiu

4 min
Els barrots, símbol indefugible de la presó.
Disponible en:

L’indult com a part del dret de gràcia no ha estat mai una figura jurídica que hagi tingut especial atenció per part de la doctrina. Tanmateix, en aquests últims temps dia sí, dia també, apareix als mitjans de comunicació tant escrits com audiovisuals o digitals.

Si fos a classe diria a l’alumnat que escrivís les raons a favor i en contra de l’indult i que fes l’exercici mental de defensar una posició o l'altra, independentment de les pròpies conviccions. Els resultats serien semblants. Per això no és d’estranyar que aquest sigui un debat plural i obert i que fins i tot en el passat grans penalistes hi mostressin posicions diverses. Certament, com millors i menys punitives fossin les lleis, menor seria la necessitat dels indults. Però perquè es donés caldria aplicar amb generositat circumstàncies favorables al reu o que sempre que fos possible se substituís la pena privativa de llibertat per altres de menys doloroses. I, fins i tot així, crec que sempre hi hauria casos en què es faria necessari recórrer a l’indult.

En l’anàlisi concreta dels indults plantejats als presos independentistes, sembla ser que lentament la balança de l’opinió pública està començant a canviar, si bé per ser honestos s’ha d’acceptar que a cap de les parts implicades no els acaba d’agradar. El govern, perquè tem els atacs de l’oposició i el consegüent desgast; el dels presos directament afectats, perquè els sembla insuficient i demanen l’amnistia, i els exiliats, perquè ni tan sols se’n beneficiaran. Així doncs, d’entrada no hi ha un clar guanyador, cosa que tampoc no té per què ser dolent. I en aquest sentit seria absurd no reconèixer que és un avenç per iniciar un camí que en part repari el dany causat i contribueixi a millorar la pau social i a tornar la confiança a la comunitat. En altres paraules, un intent de no augmentar el dolor, també per raons de justícia i equitat, a fi de retornar les coses a la situació precedent. En un exemple molt concret, l’abraçada de Jordi Cuixart a Miquel Iceta per a mi també va ser restaurativa.

I per què penso que l’indult també pot tenir una visió restaurativa? En primer lloc, perquè els fets esdevinguts la tardor de 2017 i enjudiciats i condemnats posteriorment a penes molt llargues de presó ho van ser per un delicte –el de sedició– que peca d’un dèficit de taxativitat i uns dubtes més que considerables sobre la idea de l’alçament tumultuari. En aquesta línia, l’indult hauria de ser l’avantsala d’una profunda reforma del Codi Penal encaminada a fer-lo menys repressiu i més democràtic i que, a més, evités en un futur que es reproduïssin situacions com la d’ara. També hauria d’abordar amb valentia una nova visió de la justícia, més reparadora i menys punitiva. I de la mateixa manera que en el passat es van suprimir les tortures físiques i la pena de mort, avui s’hauria d’eliminar la tortura de l’ànima que és la privació de llibertat com a tal.

Per això no ens ha d’estranyar que les condemnes tan llargues siguin vistes més com un acte purament de retribució i càstig que com un acte pròpiament de justícia. I és que justícia i legalitat no sempre coincideixen i, encara que “Codi Penal en mà” el Tribunal Suprem va dictar sentència, no és menys cert que el càstig hauria de ser proporcional al dany que en el seu dia va provocar. És clar que la cosa es complica quan pensem quin va ser el dany real: ¿el fet que penséssim diferent?, ¿que els catalans ens dividíssim?, ¿un referèndum sense autorització?, ¿que hi hagués un risc real de ruptura amb l’Estat i es declarés la independència?, ¿que es provoqués i desobeís el govern?, ¿que s’impedís l’aplicació de la llei o l’exercici de l’autoritat pública? Per poder valorar objectivament aquest mal i totes les seves conseqüències, més enllà de la sentència 459/2019 de 14 d’octubre se’m fa necessari de recordar la sentència absolutòria del major Trapero i el rol dels Mossos aquells dies, així com les resolucions judicials d’Alemanya i Bèlgica i del mateix TJUE. I és que entre fer millor o pitjor les coses i cometre un delicte que comporti més de deu anys de presó hi ha un abisme.

Així que encara que l’indult no esborra el passat, sí que incideix sobre les penes i especialment sobre la privació de la llibertat corregint-ne l’excessiu rigor en el cas concret. De manera que seria com a mínim desitjable incloure-hi, ni que fos tímidament, una mirada restaurativa. No és l’amnistia, per descomptat, paraula d’origen grec que significa amnèsia, sense memòria o oblit i, en conseqüència, la més pròxima a la reconciliació. Però una concepció més justa de l’equitat també permetria un canvi de mirada en la justícia legal.

Esther Giménez Salinas és catedràtica de justícia social i restaurativa Pere Tarrés-URL

stats