25/06/2021

La raó d'estat i l'amnistia

3 min
L'hemicicle del Congrés de Diputats, a Madrid, en una imatge d'arxiu.

Els indults dels presos de l’1-O ja són aquí, però subsisteix el problema dels milers de persones encausades judicialment o amb procediments de responsabilitat comptable davant del Tribunal de Comptes. Hi ha tanmateix algunes vies de solució, i una d’elles és l’amnistia. Certament, es tracta d’una via anatemitzada —es diu que per inconstitucional—, però també els indults eren inviables i il·legítims fa pocs mesos. No ens enganyem. Es tracta d’una qüestió essencialment de voluntat política. La raó d’estat sempre troba fórmules que encaixin dins l’estat de dret.

Potser pocs recorden que a partir del 1992 es va descabdellar una autèntica operació d’estat que tenia com a objectiu evitar que Terra Lliure actués durant els Jocs i, com a segona derivada, la dissolució de l’organització armada. Les coses van començar malament, però. Amb una brutal ràtzia policial i judicial de caràcter preventiu, en vigílies de les olimpíades, amb detencions i tortures per les quals el 2004 Estrasburg va condemnar Espanya. El 1995, tanmateix, 25 dels detinguts en la coneguda com a garzonada van ser jutjats, i 18 van ser condemnats per pertànyer a organització armada. La Fiscalia va demanar l'indult total o parcial per a la majoria dels acusats durant el judici i els condemnats (15) van ser alliberats el 1996 gràcies a un indult concedit pel govern de José María Aznar (BOE del 8 d'agost). A finals del mateix 1992 es van produir noves detencions, que no van arribar a judici, perquè aquesta vegada l’Audiència Nacional (el mateix Garzón i el jutge Carlos Bueren) va aplicar l’article 57 bis b) del Codi Penal de 1973, que va permetre al cap d’un temps “el sobreseimiento libre y espontáneo” de les seves causes. Punt final.

Tornant a l’amnistia, cal reconèixer que la Constitució no l'esmenta explícitament. Només indica que correspon al rei exercir el dret de gràcia, que no es poden autoritzar indults generals, ni exercir la iniciativa legislativa popular en aquests casos, ni aplicar-los als supòsits de la responsabilitat criminal del president i altres membres del govern central. Ara bé, aquest silenci constitucional, combinat amb la prohibició dels indults generals, ha portat alguns sectors polítics i jurídics —i la mesa del Congrés de Diputats— a sostenir que la Constitució exclou l'amnistia, amb l'argument que, si el text constitucional prohibeix com a mínim l'indult general, amb més motiu prohibeix l'amnistia. Aquesta interpretació, de signe prohibicionista, ha estat contradita per nombrosos constitucionalistes i penalistes, que han defensat la seva admissibilitat. El mateix Tribunal Constitucional (STC 63/1983 i 147/1986) ha confirmat això al no qüestionar l'actuació del legislador quan al seu dia va aprovar una llei d’amnistia, afirmant, a més, que s’ha d’entendre com "una raó derogatòria retroactiva d'unes normes i dels efectes que hi estan lligats" (STC 63/1983, FJ 2).

En resum, l'Estat pot dictar disposicions retroactives favorables (art. 9.3 CE), i això, juntament amb l'absència de prohibició expressa, ha de permetre una llei d’amnistia. Tant és així, que segueix com a causa d'extinció de la responsabilitat penal a l'article 666.4 de la llei d'enjudiciament criminal. A banda d'això, si un dels valors constitucionals com és la “justícia” —a més de l’interès públic— ha estat present en la concessió dels indults, també es pot projectar sobre l’amnistia, en el sentit que és indubtable que l’Estat ha d’afavorir la resolució d’un conflicte polític que avui ja ningú nega ni aquí ni a Europa. En darrer terme, cal tenir present que altres Constitucions històriques espanyoles tampoc no preveien l’amnistia i això no va ser un obstacle. Sense anar més lluny, l’amnistia ratificada per la diputació permanent del Congrés de Diputats el 1936, acordada per decret llei de 21 de febrer d’aquell any, va deixar sense efecte les penes de 30 anys de presó pel delicte de rebel·lió que el Tribunal de Garanties Constitucionals de la Segona República havia imposat a Lluís Companys i a alguns dels seus consellers arran del fets del 6 d’octubre de 1934. L'exposició de motius de l'esmentat decret llei era molt eloqüent, per cert, al qualificar l'amnistia de "mesura de pacificació convenient al bé públic i a la tranquil·litat de la vida nacional, en què estan interessats de la mateixa manera tots els sectors polítics". Doncs això.

Joan Ridao és professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona