Infàmia per punts
Que un partit amb aspiracions de govern com el PP faci una proposta com el visat per punts no té cap interès pel que fa a la regulació de la immigració il·legal, però sí que significa davallar un escaló més del debat públic en la deshumanització dels immigrants i en el mercadeig miserable de vides humanes. L'onada de propostes polítiques xenòfobes, islamòfobes, racistes, supremacistes o antiimmigració (podem considerar aquestes paraules com a sinònims, o com a termes contigus) especula amb les vides dels que gairebé mai no poden ni protestar en nom de la suposada protecció dels ciutadans autòctons, i aprofita i promou les seves pors: a perdre el que tenen, a veure desaparèixer la seva manera de viure, el seu barri, el seu poble, la seva llengua, els seus costums, etc. Podeu llegir el dossier de l'ARA sobre la por, on trobareu idees valuoses sobre com incideix la por en la construcció dels discursos de les extremes dretes.
La por a l'immigrant en realitat no és més que aporofòbia, és a dir, por als pobres i a la pobresa. Per definició, els pobres no tenen poder i difícilment estan en condicions d'“envair” res: això ho fan els fons voltor i les grans empreses de turisme de masses, que són els que de debò alteren de forma traumàtica el teixit econòmic i productiu, les formes de vida i les fesomies de les ciutats i els països. Però els pobres causen rebuig perquè actuen com un mirall: reflecteixen el que a molts els fa por arribar a ser, o tornar a ser. Veure els carrers plens de persones que les passen justes, o magres, fa témer a molts que ells també hi puguin ser. Com qualsevol por, no és una idea conscient ni raonada. Però és allà, i persisteix, més enllà de tota forma de raciocini.
Com les pandèmies, les onades ultraconservadores i xenòfobes tenen una evolució i han d'arribar a un pic. El replegament de fronteres tancades, rebuig al diferent i gust per l'autoritarisme que recorre Occident sembla, per desgràcia, lluny d'assolir aquest pic, que quan arriba generalment ho fa en forma d'episodis greus de violència. Tampoc no hi ha la seguretat que, una vegada passat el pic, s'entri en una fase de descens: les societats que han estat infectades pel virus populista, intolerant i excloent no se'n recuperen fàcilment. Ho veiem en els nostres dies atribolats, llegint i escoltant com persones que teníem per condretes s'abandonen a l'assenyalament del dèbil i a la temptació feixistoide. I si no s'hi abandonen directament, els veiem preparant pistes d'aterratge.
Temps infames, doncs, en què els polítics amb menys escrúpols pensen, tristament amb raó, que tindran un accés més fàcil i més ràpid al poder si negocien a la menuda els drets de les persones. Si seguíssim el seu raonament, hauríem de proposar la posada en circulació d'una credencial de credibilitat per punts: als representants polítics que mentissin, difamessin i crispessin se'ls anirien restant punts, i quan els acabessin passarien a un departament de feines per a la comunitat. Gestionant acollides d'immigrants, per exemple.