Fa un temps que al catalanisme es parla cada cop menys de sobirania i més de "demografia", que en la majoria dels casos és un eufemisme per parlar d'"immigració". En l'univers catalanista s'ha anat fent cada cop més popular una diagnosi que identifica el fort creixement demogràfic dels darrers anys com la font de bona part dels problemes socials, culturals i nacionals que pateix Catalunya.
En l'origen d'aquest gir demogràfic del catalanisme m'atreviria a dir que hi ha una derrota mal païda. La frustració per no haver assolit la independència el 2017 ha tingut diverses derivades, i aquesta n'és la darrera reverberació. En pocs anys el catalanisme majoritari ha passat de disputar el poder a l'Estat a entrar en una fase més aviat de replegament defensiu, en què la catalanitat com un projecte de futur potent i ambiciós ha anat deixant pas al lament pel creixement demogràfic excessiu.
Aquest gir demogràfic està present, d'una manera o d'una altra, i amb declinacions molt diferents, en discursos de tot l'espectre ideològic del sobiranisme. Les esquerres es fixen sobretot en el model econòmic, la dreta radical d'Aliança ho planteja en termes xenòfobs i el centredreta de Junts malda per fer equilibris, com fan gairebé tots els partits de la seva família ideològica a Europa. Cal ser clars, però: si bé tots aquests discursos tracten la mateixa qüestió, són radicalment diferents entre ells. Voler-los barrejar pot ser temptador per interessos polítics, però és intel·lectualment molt poc honest.
En tot cas cal entrar a debatre el fons d'algunes de les premisses —explícites o implícites— del gir demogràfic del catalanisme. Això passa, d'entrada, per dir que en alguns d'aquests discursos hi ha elements molt raonables. És raonable qüestionar un model de creixement econòmic basat en sectors de baixa productivitat, que ho fia tot al creixement del PIB total i l'estancament del PIB per càpita (com explicava Jordi Galí en aquest mateix diari fa uns mesos). També és raonable demanar límits a la indústria turística, perquè genera enormes externalitats negatives. És més que raonable, també, plantejar-se els límits d'uns serveis públics que pateixen una pressió enorme per atendre una població cada cop més gran i complexa, en un marc d'austeritat cronificada i infrafinançament que, de moment, ningú no ha aconseguit revertir. I és raonable, finalment, tenir en compte les conseqüències polítiques, en forma de creixement de l'extrema dreta, que té arreu d'Europa la interacció dels fluxos migratoris amb les desigualtats, la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris, l'esclerosi dels serveis públics i l'abandonament de parts del territori. Per tot això, les apel·lacions que celebren o reivindiquen els 10 milions d'habitants com a objectiu de país són, en el millor dels casos, frívoles.
Dit això, en el gir demogràfic del catalanisme hi ha molts elements que cal qüestionar críticament. En primer lloc, qualsevol discurs que posi el focus en les persones, suggerint que aquí hi sobra gent, acaba alimentant, directament o indirecta, la dreta radical. L'experiment fallit de Sahra Wagenknecht, que va proposar un gir de discurs similar a l'esquerra alemanya i que va acabar fora de joc i engreixant l'AfD, és un precedent per anticipar el que passarà aquí si se segueix per aquest camí, com ja apunten les enquestes.
En segon lloc, el discurs que s'articula al voltant del gir demogràfic parteix d'una gran simplificació sobre la qüestió del model productiu de Catalunya, i el presenta com si fos una mena de pla quinquennal que la Generalitat pot fer i desfer a voluntat. La realitat, en una economia capitalista com la nostra, és que (malauradament) els poders públics tenen una influència real però limitada en la definició del model productiu enfront de les forces del mercat. I, en tot cas, les institucions catalanes tenen un marge d'actuació molt limitat en comparació amb les estatals i europees. Aquesta és, almenys per a les esquerres sobiranistes, una realitat a transformar, però en cap cas a ignorar.
En tercer lloc, el gir demogràfic parteix també d'una anàlisi molt simplificada de les causes dels fluxos migratoris. Per entendre per què ha arribat tanta gent a viure a Catalunya cal tenir en compte tant els múltiples factors d'atracció que té el país (feina, seguretat, institucions estables, serveis públics, clima, xarxes, etc.), com els factors que empenyen els migrants a eixir dels seus països (pobresa, violència, repressió...). Modular tímidament un dels factors d'atracció (reduint la demanda laboral) tindria en el millor dels casos un efecte temporal i limitat.
A més, l'evidència demostra que les polítiques de tancament de fronteres són més simbòliques –per acontentar votants– que no pas efectives: poden reduir temporalment les arribades, però a llarg termini els altres factors s'acaben imposant. El que sí que fan aquestes polítiques és empitjorar molt les condicions de vida dels migrants, incrementar les morts a les rutes migratòries, reduir la migració estacional i els fluxos de tornada, i provocar pics d'arribades just abans del tancament de fronteres.
En quart lloc, el discurs del gir demogràfic oblida que un model productiu que genera llocs de treball de qualitat i economia d'alt valor afegit com el que hi ha, per exemple, a bona part de Barcelona (o a Sant Cugat) també atreu immigració qualificada dels països rics: són els anomenats expats. I pel que observem, els efectes lingüístics i culturals d'aquesta immigració són iguals o pitjors que els de la immigració de classe treballadora, perquè tenen menys incentius per arrelar-se, i sovint els seus fills se segreguen en escoles internacionals.
En cinquè lloc, també simplifica els efectes de la immigració sobre la llengua. L'arribada de població no-catalanoparlant redueix la presència del català en termes relatius, però alhora n'augmenta el nombre absolut de parlants. Tot i que només una minoria dels nouvinguts adopti la llengua, amb la immigració i la seva descendència el català incorpora milers de nous parlants. I tot i que el percentatge de parlants és un factor crucial, el nombre absolut és també crític per la viabilitat a mitjà i llarg termini d'una llengua i cultura, i en condiciona per exemple la presència en les indústries culturals i tecnològiques.
De fet, cal pensar en els efectes de segon i tercer ordre. En la hipòtesi d'una Catalunya sense immigració, l'escenari més probable seria el d'una societat en envelliment accelerat, que entraria en una espiral de pèrdua de dinamisme, decadència econòmica i cultural, i emigració de joves autòctons. Un país així, en poc temps, perdria el nervi creatiu i cultural. Això condemnaria la cultura catalana a l'esclerosi i la folklorització.
Aprofundir en aquest camí del gir demogràfic suposa un trencament profund amb la tradició històrica majoritària del catalanisme, que davant d'una realitat secular com la de la immigració ha posat sempre l'èmfasi en la incorporació a la catalanitat, i en la igualtat de drets i oportunitats de totes les persones que viuen a Catalunya. Convé recordar que és una tradició que ha aconseguit que la llengua catalana, amb tots els seus problemes i en un context polític totalment hostil, sigui avui una de les llengües sense estat amb més vitalitat del món.
El gran problema d'aquest gir demogràfic és que va en direcció contrària al gran repte que tenim com a país, que és la incorporació efectiva de la segona generació de la darrera onada migratòria a la catalanitat –a una catalanitat viva, renovada i empeltada–. Les receptes ja les coneixem: l'escola, la política lingüística i una cultura potent i atractiva, però també la mobilitat social i la barreja. No és, ni de bon tros, un repte fàcil. Especialment sense les eines d'un estat, amb un estat poderós en contra, i en un context global, cultural i tecnològic complex. Però, agradi més o menys, no hi ha dreceres.
