D’insostenible a insuportable
Una de les obres més conegudes de Milan Kundera ha estat publicada en català amb dos títols diferents. Monika Zgustova va traduir-lo per La insostenible lleugeresa del ser (Destino, 1995) i Xavier Lloveras per La insuportable lleugeresa de l’ésser (Tusquets, 2014). I tot i que sempre havia recorregut al primer títol per qualificar la condició estantissa del poder polític, vista la situació actual de la política espanyola –i la catalana de retop–, ara em quedo amb ambdós adjectius: insostenible i insuportable.
No es tracta pas d’una situació inèdita ni excepcional. De períodes de lleugeresa política, tant insostenible com insuportable, els últims cinquanta anys n’hem viscut molts. I és que el poder polític, per recórrer a la imatge evangèlica, és com una casa –amb falsa aparença de castell– construïda sobre la sorra. Per això, molt bona part de l’acció política cal dedicar-la a dissimular-ne la feblesa. És allò que ara en diem, eufemísticament, la fabricació d’un “relat”, que sempre queda millor que dir-ne propaganda.
Precisament, l’extrema agressivitat de la lluita política, tant per arribar al poder com per mantenir-s’hi o, dins de cada partit, per ocupar-hi els llocs de comandament –tothom sap d’on venen les pitjors punyalades per l’esquena–, remet a la consciència que el polític té d’aquesta precarietat i a l’ansietat que li crea. I també és per això que la violència verbal en el combat polític creix amb la inestabilitat. Ho hem viscut a Catalunya, però passa arreu. A França, amb la reacció de Macron a la seva feblesa. A Escòcia, amb els moviments sagnants dins de l'SNP. I, òbviament, explica molt bé les agressives anades i vingudes de Donald Trump per dissimular una debilitat que, n’estic segur, el portarà a ell mateix a enfonsar-se.
És molt decebedor, però, que davant d’aquesta insostenible i insuportable lleugeresa del poder polític –i que es pot considerar estructural–, hi hagi qui sostingui que la situació es pot superar amb recursos emocionals, recuperant la confiança del ciutadà. Ve a ser com dir que la pobresa es resol a base d’obres de caritat, esperant que la causa sigui resolta per la conseqüència. Demanar perdó, expulsar els qui han traït la bona fe i prometre transparència és del tot insuficient quan es tracta de fets reiterats. Confiar deriva del llatí fides, que segons Joan Coromines significa fe, crèdit, bona fe, paraula donada. I el cas és que si guanyar-se la confiança en política ja té mèrit, quan es perd la fe, el crèdit, quan faltes a la paraula donada, recuperar-la és una proesa.
Sigui com sigui, el que veiem és que més enllà d’aquests gestos d’expiació pública, la resposta de fons que s’hi dona és la contrària. Quan tot és tan fràgil, les organitzacions polítiques hi reaccionen intentant aixecar murs de contenció. El president Pedro Sánchez i el seu partit demanen perdó per reforçar les posicions. Amb Sánchez no es pot dir mai, cert, però no sembla que estigui disposat a assumir més responsabilitats. I per a Núñez Feijóo i els seus tampoc no serà el moment de reconèixer les suposades bones intencions del govern i el seu partit, sinó tot el contrari: n’aprofitaran fins a la nàusea el mal moment. Per patriotisme, esclar.
A Catalunya, la situació dels partits que han estat donant suport a Sánchez i el seu govern –tots, menys AC i la dreta espanyola– és ben galdosa. Per al PSC, la continuïtat del govern espanyol és l’única garantia per mantenir allò del bon moment de la concòrdia, del retorn a l’Espanya autonòmica i, en el pla més material, del compliment de les promeses que –totes– depenen de Madrid. Per a ERC i Junts, per insuportable que els sigui mantenir Sánchez al govern, no fer-ho és insostenible i s’arrisquen a perdre tota visibilitat a la política espanyola. Dir, com he llegit, que s’aprofitarà l’actual feblesa del govern espanyol per treure’n més rendiment, a més de ser francament lleig, és pura fantasia. La feblesa del PSOE, ara mateix, és la mateixa feblesa d’ERC i Junts, i tota alternativa els abocaria a la irrellevància.
Els únics poders sòlids són els de sempre. Els Acciona, els ACS, la banca... També els traficants d’influències eclesiàstiques i lladres de patrimoni artístic. I encara hi afegiria algunes organitzacions disfressades de germanetes de la caritat. Saben que qui trafica amb oli se n’unta els dits, i sempre troben les baules febles del poder polític per corrompre’l. Cal desfer-se dels que hi cauen, sí, però fins que la llei no posi tota la seva força en els corruptors, no hi haurà res a fer. El que és insostenible, quan és a la vista de tothom, esdevé insuportable.