La generació del temps de les cireres, la que va viure a cavall entre el final de la dictadura i el començament de la democràcia, ho tenia tot per fer, tot per guanyar. Encara que no fossin pocs els que van trobar que les cireres eren escasses i duraven poc, passar de l’antic règim al nou ordre va suposar enormes canvis vitals, professionals i socials per a una part important de la població que era jove llavors. Van accedir al poder els qui n’havien estat exclosos, al món laboral, a l’administració, a tot allò que es va haver de construir de nou. Les dones van passar a ser considerades persones de ple dret a nivell legal. És indecent afirmar que ells van gaudir d’infanteses i joventuts més bones que les nostres (no és cert des de cap punt de vista, ni amb tota la nostàlgia que vulgueu), però sí que van tenir un motor poderosíssim que els de la meva quinta trobem a faltar sovint: esperança. Esperança en les possibilitats dels nous temps i les oportunitats de progrés que podia tenir qualsevol (o això deien). Van quedar amagades sota la catifa la pervivència de velles pràctiques que s’adaptaven al nou sistema com ara la picaresca i l’endollisme, la corrupció i els nepotismes de tota mena. En el temps liminal de la Transició no van ser pocs els poderosos d’abans que van saber infiltrar-se en les institucions per continuar conservant els privilegis de sempre. I encara més en el sucós món de les obres públiques i l'opulència dels seus pressupostos.
La nostra generació, admetem-ho, ja va néixer amb un peu en la desmobilització política, i fins que no va arribar la crisi del 2008 no vam prendre consciència de com havíem renunciat a ser part activa dels mecanismes vertebradors de la democràcia en què vivíem. Els pares acomodats que havien aconseguit bones feines, en molts casos de funcionaris, ens venien a dir que a nosaltres ja no ens caldria lluitar per res perquè tot ho havien fet ells. Quina manera d’impedir que ens féssim robustos com a ciutadans. En la cultura popular que consumíem, el que estava de moda era un relativisme radical que ja no confiava ni creia en res perquè, ens van dir, totes les ideologies s’havien esfondrat. L’única via per contestar el poder establert era la contracultura, el cinisme, la postmodernitat líquida i posar sota sospita qualsevol proposta de solidesa. L’amor estava passat de moda (però alhora ens empassàvem la droga dura de les comèdies romàntiques), fugir de la realitat era el més sensat que podíem fer i riure’ns de tot, esclar. Qui vol una feina per a tota la vida?, deien alguns dels meus amics a la universitat menystenint aquell anhel de seguretat dels grans. Qui vol viure sempre al mateix lloc? I mentre ens distrèiem somniant amb el viatge infinit, amb les possibilitats que ens oferien les línies low cost i la nova tecnologia, ens anaven fent el llit de la precarització laboral i l’encariment de l'habitatge.
Va ser la Gran Recessió el que ens va fer sortir del nostre estat de letargia civil i per primer cop, en tant que generació, vam implicar-nos activament en política. Tot i que sempre mancats d’una visió col·lectiva i sota el signe del valor hegemònic ara mateix a Occident: el narcisisme. Si repassem els líders que hem anat triant, ja siguin d’esquerres o de dretes, i que han acabat en grans decepcions, podrint-se abans de madurar, no costa trobar en tots aquest tret distintiu del nostre temps. Els hem anat votant perquè són com nosaltres, individualistes, autoreferencials, egocèntrics, més centrats en la imatge i la comunicació que en els continguts, més preocupats de sortir guapos a la foto que pel bé comú. Tot això són generalitzacions, esclar, però quan es descobreix la magnitud de la tragèdia de la corrupció costa evitar la mirada llarga, costa no arribar a aquestes conclusions.
