En vigílies de l’esperem que massiva i festiva jornada d’avui, Núria Amat, Cayetana Álvarez de Toledo i Mario Vargas Llosa -una aliança més pintoresca que santa- han reforçat l’onada sobiranista publicant al New York Times un article que exhibeix la desoladora buidor intel·lectual de l’unionisme militant. Ho sintetitzo en tres punts.
1) Diu el curiós trio que Espanya és “un intent impressionant de reconciliar la unitat amb la diversitat: un esforç pioner per integrar diferents cultures, llengües i tradicions en una sola i viable comunitat política”. Impressionant, sí, des del moment que els ReisCatòlics reconcilien la diversitat expulsant els jueus i amb una Inquisició que tortura fins a la mort al més petit signe d’heterodòxia. Pioner, sí, en la genocida conquestadel Nou Món. Integrador, sí, s’aprecia llegint els Decrets de Nova Planta.
2) “Exiliats de la UE, empobrits econòmicament i dividits socialment, els 7,6 milions de catalans quedaran exposats a un nacionalisme extrem que els europeus recordem prou bé”. I tant que sí, com ja els va passar als irlandesos quan es van separar del Regne Unit. Ser de lletres no obliga a conèixer la dual polisèmia d’un mot. No obliga a saber que “el desig d’un grup de gent que té moltes coses en comú de formar un estat” és del tot independent de la creença -molt més pròpia d’estats constituïts- “que el teu país és millor que cap altre”. I ho cito d’un dels grans diccionaris en anglès, no del “pamfletari” DIEC.
3) “Les enquestes ens mostren que la majoria dels catalans se senten catalans i espanyols. Per què s’han de veure obligats a triar?” És cert, jo també m’ho pregunto. ¿Per què en la Catalunya autonòmica hi poden viure russos, japonesos o espanyols sense deixar de ser-ho i tan bon punt hàgim proclamat la independència uns mossos d’esquadra els forçaran a parlar en català, a beure en porró ia menjar per postres mel i mató almenys un cop per setmana?