Intueixo que fem poc cas a la intuïció

ENS POSARÍEM D’ACORD RÀPID en els despropòsits que configuren el nostre dia a dia, la gestió nefasta del temps, feines on emmalaltim, col·lapse a la política, crisis que paguen els que menys tenen, i un munt de contradiccions que denunciem i fomentem alhora perquè les mantenim com a consumidors.

Costa trobar-hi sortides. I a l’espera de si apareixen alternatives col·lectives, comença a haver-n’hi de particulars. Són parcials i de dimensions reduïdes, el germen d’iniciatives que algun dia creixeran.

Un dels obstacles és l’acceleració i ansietat que ens tenen multiocupats (o multidistrets) i ens forcen a prendre decisions ràpides. És el clima ideal per encadenar errors. Un altre parany ve del pes que donem a la ment, a les decisions presumptament raonables, tan argumentades que són molt manipulables per l’ambient, la cultura dominant, la competitivitat i l’exhibicionisme.

I els perjudicats són eines que tenim i marginem, tan bé que ens anirien. La intuïció, per exemple, a la qual deixem intervenir en petites decisions però que neguem quan ens envia missatges clars però radicals: que canviem de feina o de manera de viure. Alguns en diuen escoltar més el cor, que espanta perquè o ens sona cursi o massa profund. O escoltar l’estómac, i no només quan li costa pair el ritme de vida que li imposem. O fer cas al cos, abans que peti.

Ho tenim a l’abast, depèn de nosaltres, ens dóna més personalitat que fer el que toca, i ens portaria a més coherència. Això sí: requereix reaprendre a ser espontanis. I demana valentia, perquè un sentit íntim i comú et porta sovint a anar a contracorrent. I sobretot exigeix pràctica: ho tenim tan deixat que per entendre’ns bé amb nosaltres mateixos i recuperar la confiança plena en les nostres capacitats ens hem de donar temps. Però intueixo que és un esforç que paga la pena.