L'Iran, un nou capítol en la guerra eterna del Pròxim Orient
Robert Fisk (1946-2020) va ser, durant tres dècades, el més influent, informat i criticat corresponsal estranger al Pròxim Orient. Va ser a totes les guerres d'una regió sempre en guerra. El 2005 va publicar La gran guerra per la civilització, unes voluminoses memòries (1.511 pàgines en l'edició espanyola) que, en el penúltim paràgraf, contenien una frase malenconiosa: “Al Pròxim Orient, la gent viu la seva història passada una vegada i una altra, cada dia”.
Des de la caiguda de l'Imperi Otomà, després de la Primera Guerra Mundial i la breu colonització franco-britànica, dins la qual es pot incloure la creació d'Israel (1948), aquesta frontissa entre Orient i Occident s'ha mantingut en ebullició. Va ser un camp de batalla durant la Guerra Freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica i ha continuat sent-ho després, per l'obstinació de nord-americans i israelians per redibuixar el mapa regional. Els seus règims polítics, sense excepció, figuren entre els més abominables del planeta.
Cadascuna de les guerres suscita encesos debats entre els qui les veuen de lluny. Els europeus, per exemple. Cadascuna de les guerres és oblidada així que en comença una altra. Quanta gent va saber que la invasió de l'Iraq pels Estats Units va durar fins a l'any passat? És igual. Podria dir-se que totes les guerres són una mateixa guerra inacabable.
Agafem el fil per l'extrem iranià. El 1901, el financer britànic William D'Arcy va aconseguir una concessió per explotar el petroli de l'Iran. El 1914, l'empresa de D'Arcy va ser adquirida pel govern britànic. El 1933, la concessió petroliera va ser renovada per 60 anys sota condicions draconianes per als iranians. El 1951, el Parlament de Teheran va acabar amb la monarquia absoluta del xa i va triar com a primer ministre Mohamed Mossadegh, que va nacionalitzar el petroli.
Tot seguit, Londres i Washington van orquestrar un cop d'estat que va fer caure Mossadegh i va restaurar tant la monarquia absoluta com el domini de les petrolieres occidentals. La resistència al colonialisme es va refugiar en la religió.
El 1979, una revolució islamista dirigida des de París per l'aiatol·là Ruhollah Khomeini i, en el seu inici, disfressada de progressisme, va acabar amb el xa i amb les concessions petrolieres. Washington va empènyer llavors un dels seus titelles regionals, Saddam Hussein, dictador iraquià, a envair l'Iran. La guerra va durar vuit anys i va causar mig milió de morts. Saddam va fer servir de manera intensiva el gas sarín (una arma de destrucció massiva) que li va proporcionar els Estats Units. Quinze anys després, els Estats Units va envair l'Iraq per suposadament acabar amb les seves armes de destrucció massiva.
La guerra de cent anys (o més) al Pròxim Orient té de moment un únic guanyador, Israel. Als palestins ja no els queda esperança. Síria s'ha deslliurat d'una dictadura atroç al preu d'una guerra civil devastadora. L'Iraq, després de la invasió i la posterior guerra civil, ja no pateix Saddam, però no surt de la ruïna. El Líban s'ha enfonsat en l'abisme. Han sorgit una vegada i una altra ferotges moviments islamistes, creats de vegades pels Estats Units (Al-Qaeda a l'Afganistan), altres vegades per Israel (Hamàs), altres vegades pel col·lapse polític i social (Estat Islàmic a l'Iraq i Síria).
Robert Fisk va assistir a aquesta cadena de desastres. Va entrevistar tres vegades Ossama bin Laden. Es va fer més i més escèptic. Dubto molt que aplaudís la nova guerra dels Estats Units i Israel. Seria pessimista, suposo. El mateix Donald Trump reconeix que després de l'atac i de la mort de l'aiatol·là Ali Khamenei, líder suprem iranià, el règim de Teheran podria desembocar en “una cosa pitjor”.
Només una cosa és segura: quan a Europa i als Estats Units deixin de sentir-se crits de “no a la guerra” o “sí a la guerra”, i el debat polític es desplaci cap als preus del petroli o la inflació, el Pròxim Orient seguirà en flames, patint “la seva història passada una vegada i una altra, cada dia”.