Israel: la guerra com a única resposta
Els dies previs a l'alto el foc de dues setmanes entre els Estats Units i l'Iran, els dirigents israelians estaven preocupats que la guerra s'acabés aviat. El primer ministre Benjamin Netanyahu va ordenar presumptament més atacs contra l'Iran, com si tractés de causar el màxim de danys possibles abans que Trump obligués Israel a aturar-se.
El dia que l'alto el foc va entrar en vigor –de manera precària–, Israel va llançar un dels atacs més mortífers registrats fins ara al Líban, fins i tot al cor d'un Beirut densament poblat, sense cap avís previ. L'operació, que segons les Forces de Defensa d'Israel (FDI) servia per atacar centres de comandament de Hezbollah, va colpejar 100 objectius en 10 minuts, va matar més de 350 persones i en va ferir més de 1.000, moltes d'elles civils.
A la majoria de països que han estat en guerra, els altos el foc es reben com una bona notícia o almenys com un objectiu al qual aspirar. Tanmateix, per als dirigents maximalistes d'Israel, els altos el foc s'interpreten massa sovint com un obstacle per acabar la seva feina. Fins i tot quan Israel n'accepta un, les seves forces continuen disparant unilateralment, com passa a Gaza i al Líban.
Cada vegada més, la guerra és la resposta preferida d’Israel davant els reptes geopolítics: no es tracta tan sols d’una estratègia, sinó també d’una norma. Després que l'alto el foc amb l'Iran li fos imposat, Netanyahu va emetre un comunicat insistint que la feina no estava acabada. Ho va repetir en un discurs dissabte a la nit: “La batalla no ha acabat”. El primer ministre israelià va dir coses semblants l’octubre passat, quan Trump va imposar un alto el foc a Gaza, i va declarar que Israel acabaria assolint els seus objectius “a les bones o a les males”. Per als dirigents d'Israel, si la guerra és l'statu quo, la feina no s'acaba mai i mai no es pot perdre, perquè sempre s'està en combat.
Bona part de la societat israeliana ha assumit aquest plantejament. A finals de març, després de quatre setmanes de corredisses als refugis, sense escola i sense dormir, el 78% dels israelians jueus continuaven donant suport a la guerra contra l'Iran. (Quan va esclatar el conflicte, el suport era d’un aclaparador 93%.) Malgrat que la popularitat de Netanyahu entre els israelians és baixa, el suport a les guerres que lidera es manté elevat.
Tot i això, hi ha matisos. Amb la mirada posada en la pròpia supervivència política i en el seu llegat, Netanyahu sembla tenir més ganes de conflicte que la ciutadania, que potser està disposada a anar a la guerra, però vol veure-la guanyada i acabada.
Alguns sondejos recents mostren que els israelians posen en dubte l'èxit de la guerra contra l'Iran. Tenen raons per fer-ho: l'urani enriquit continua sent a l'Iran, el règim no ha caigut sinó que s'ha endurit, ha pogut llançar míssils balístics de manera continuada durant tota la guerra i ha introduït un repte estratègic completament nou, en prendre l'economia mundial com a ostatge a través de l'estret d'Ormuz. Netanyahu encara treu la seva força i projecta el poder regional d'Israel i de la capacitat del país per fer la guerra. Però no és capaç de demostrar que pot guanyar-la.
El problema, és clar, és que la definició de victòria dels israelians es basa en una realitat distorsionada: modelada per uns dirigents que prometen que les amenaces poden i han de ser eliminades mitjançant la invasió i l'ocupació i que els governs es poden canviar amb bombardejos aeris, i per uns mitjans de comunicació que rarament ofereixen cap perspectiva sobre el cost humà de les seves accions. A excepció del líder del Partit dels Demòcrates, Yair Golan, que parla constantment de la necessitat de traduir els èxits militars en resolucions diplomàtiques, gairebé ningú en el panorama polític israelià qüestiona la tendència del país a tractar la guerra com a primer recurs en l'exercici de l'estat.
La tolerància del país davant la guerra permanent oculta quina és realment la situació actual d'Israel a l'Iran, el Líban i Gaza. La pressió constant per atacar aquests adversaris amb l'objectiu de degradar les seves capacitats ha posat en evidència els límits de la força militar israeliana. Al cap i a la fi, si cal fer cada vegada més d'alguna cosa, és senyal que allò que es fa no està funcionant. Un exemple il·lustratiu: poc després de l'alto el foc amb l'Iran, les FDI van presentar al govern advertències que Teheran intenta reconstruir la seva capacitat de produir més míssils. Netanyahu havia assegurat als israelians que havia "destrossat la màquina de producció de míssils de l'Iran" i que els iranians ja no en fabricaven de nous.
Enlloc com al Líban es fa tan palesa la insuficiència de la guerra permanent d'Israel. Israel ha envaït el país set vegades en cinc dècades. La tardor del 2024, Israel va clavar un cop duríssim a Hezbollah tant amb l'anomenada "operació dels buscapersones" –que va matar 12 membres de l’organització i en va ferir milers– com amb la mort del seu secretari general, Hassan Nasrallah. Aquests atacs van debilitar Hezbollah, van alterar l'equilibri de poder a la regió i van contribuir a la caiguda del règim d'Assad a Síria. Tanmateix, Hezbollah continua sent una força de combat. Després que Israel i els EUA comencessin la guerra contra l'Iran, Hezbollah s'hi va sumar, i des del 2 de març ha llançat fins a 6.500 coets i drons contra Israel.
L'objectiu declarat d'Israel és desarmar Hezbollah, però les mateixes FDI han deixat clar que fer-ho únicament per la via militar és inviable. Malgrat això, les forces israelianes han seguit el mateix manual que a Gaza, buidant barris sencers i destruint pobles, un enfocament que a Gaza no va portar al desarmament de Hamàs. Durant les últimes sis setmanes, però, els atacs israelians al Líban han continuat, han forçat més d'un milió de persones a abandonar casa seva i han deixat més de 2.000 morts i multitud de pobles en ruïnes.
L'interès d'Israel de portar Hezbollah, el principal poder delegat de l'Iran, fins a la desfeta no hauria de bloquejar els esforços de pau a la regió. Especialment, quan Israel no ha aconseguit fer-ho per la força i quan el país té un soci potencial a Beirut, on el feble govern libanès també té interès a sotmetre Hezbollah.
Els dirigents haurien de perseguir la pau, no la guerra. Haurien de buscar posar fi als conflictes, no perpetuar-los; recórrer-hi com a mitjà, no com a fi. Quan la guerra es converteix en la norma, tothom perd.
Copyright The New York Times