Israel no entén què és la seguretat

Des dels atacs de Hamàs el 7 d’octubre del 2023, teòricament Israel s’ha centrat en restablir la seva seguretat a la regió. D’una banda, reconstruint la seva capacitat per dissuadir els adversaris i desmantellar el seu potencial militar; de l’altra, mostrant-se disposat a participar en una guerra permanent, una situació que ha transformat la societat israeliana i les dinàmiques de poder al Pròxim Orient. Israel ha sigut atrevit, imprevisible i, fins a la recent proposta d’alto el foc, gairebé imparable. En la majoria d’àmbits ha utilitzat la força sense apostar per cap diplomàcia viable.

Ara l’èxit del nou pla de pau depèn d’un compromís polític prolongat i d’una pressió sostinguda dels EUA, tant sobre Israel com sobre Hamàs.

Netanyahu ha acceptat el pla de Trump com una victòria. Tanmateix, els guanys en matèria de seguretat que ha aconseguit el seu país són fràgils o discutibles, i el seu aïllament internacional es pot agreujar. Els palestins necessiten desesperadament que aquesta guerra s’acabi. Però els israelians també.

Els inconvenients de la doctrina de seguretat d’Israel han quedat cada cop més clars. En última instància, ha sigut l’atac fallit a Doha –que va impactar sobre el cor del golf Pèrsic, on Israel s’ha beneficiat del blindatge continu dels Acords d'Abraham– el que ha resultat contraproduent i ha provocat una pressió conjunta sobre Netanyahu perquè compleixi la demanda de Trump de posar fi a la guerra. La recent incursió de l'exèrcit de Netanyahu a la ciutat de Gaza no només s’ha dut a terme en contra de la voluntat d’alguns membres de l’exèrcit israelià i de la majoria dels israelians, sinó que ha ajudat a alimentar un creixent consens global que la campanya d’Israel a Gaza és sinònim de genocidi. L’aïllament diplomàtic d’Israel –que es va fer evident a les Nacions Unides el mes passat, quan els principals països occidentals van reconèixer l’estat de Palestina i Netanyahu es va dirigir a una sala en gran part buida– fa que el país sembli cada cop més un actor autodestructiu i irracional en lloc de la força hegemònica regional que aspirava a ser.

L’estratègia d’Israel ha comportat algunes victòries tàctiques. A Gaza Israel ha debilitat la força militar de Hamàs. Les seves operacions al Líban van suposar un cop decisiu contra Hezbollah i, de manera molt probablement no intencionada, van contribuir a la caiguda d’un altre adversari, el president Bashar al-Assad de Síria. Si bé es podria argumentar que la guerra de 12 dies d’Israel a l’Iran no va aconseguir l’objectiu de Netanyahu d’eliminar el programa nuclear de Teheran i debilitar substancialment aquest règim, sí que va minvar la capacitat ofensiva i defensiva de l’Iran i, sobretot, va demostrar que Israel i els Estats Units no tenen por d’atacar l’interior del país.

En cadascun d’aquests casos, però, en lloc de construir sobre els seus guanys i avançar cap a la pau com a resolució pràctica, Israel ha redoblat el camí de la guerra, fins i tot quan això ha anat en contra dels seus propis interessos. Com va assenyalar recentment l’enviat nord-americà Tom Barrack, Hezbollah no té “cap” incentiu per renunciar a l'arsenal que li queda, ja que “Israel està atacant a tothom”. Quan un alto el foc negociat pels Estats Units a Gaza va entrar en vigor a principis d’any, Israel podria haver aprofitat l’oportunitat per recuperar els ostatges i aconseguir els seus objectius de millorar el panorama de seguretat regional. En comptes d’això, va trencar l’alto el foc i va causar una fam generalitzada entre els palestins de Gaza.

A Síria, després de l’expulsió d'Al-Assad, Israel va llançar atacs per desactivar la capacitat militar del país i destruir presumptes arsenals d’armes químiques. L’exèrcit israelià va prendre posicions dins del país i va impedir que el nou govern afirmés el control a les zones druses. Encara que aquestes accions temporals poguessin anar a favor de la seguretat israeliana, això no explica per què, enmig d’informes que Israel i Síria estaven a punt d’arribar a un acord de seguretat, el ministre de Defensa, Israel Katz, va decidir burlar-se dels seus adversaris publicant una foto seva al costat de soldats israelians en una zona que Israel havia envaït i ocupat, amb un text que deia: “No marxarem del mont Hermon”.

Normalment una victòria es pot entendre com un punt final, o si més no com un resultat decisiu que no requereix més accions. A Israel, però, sembla que guanyar només ha donat lloc a nous episodis bèl·lics. Israel no és un vencedor, sinó un combatent perpetu.

El mes passat Netanyahu va pronunciar el que ja es coneix com el discurs de la “super-Esparta”. Comparant el país amb les antigues ciutats d’Atenes i Esparta, Netanyahu va reconèixer que Israel s’està aïllant cada cop més i que la seva economia i el seu exèrcit hauran de ser més autosuficients. Això no va ser cap lapsus: de la mateixa manera que ha preparat els israelians per acostumar-se a la guerra constant, també treballa per normalitzar l’aïllament del país.

A Israel la idea que l’única estratègia de Netanyahu és la supervivència política, que farà qualsevol cosa per mantenir-se al poder i que la guerra eterna d’Israel ha sigut una forma de megalomania s’ha convertit en un axioma polític. Però això no ho explica tot.

És cert que la majoria dels ciutadans i dels membres de l’exèrcit d'Israel han demanat, durant mesos, un acord per posar fi a la guerra. Però cap de les accions que Israel ha dut a terme durant els últims dos anys hauria sigut possible sense la predisposició de l'exèrcit, els mitjans de comunicació i la societat, incloent-hi desenes de milers de reservistes que executen ordres. No és només que molts israelians no vegin amb mals ulls la idea d’expulsar els palestins de Gaza, o que siguin contraris a l’autodeterminació palestina i a una solució de dos estats. En el fons, sembla que molts israelians, sigui per convicció, por o seguiment als que tenen el poder, creuen que el camí per arribar a la seguretat és mantenir el domini i esclafar tothom que els oposi resistència.

Trump, malgrat tota la seva fatxenderia i interès propi, ha intentat alterar aquesta equació.

Fins al recent anunci de les noves converses de pau, cap de les creixents pressions diplomàtiques, econòmiques i culturals havia influït en la política israeliana. Al mateix temps, un alto el foc, tot i que fa temps que s’esperava, probablement alleujaria la creixent pressió internacional sobre Israel perquè canviï les seves polítiques no només a Gaza sinó també respecte als palestins en general. I, de moment, amb un alto el foc a Gaza o sense, Israel continuarà ocupant territoris a Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est, i continuarà mantenint una presència militar al Líban i Síria, més enllà dels alts del Golan, ja ocupats i annexionats.

Els israelians només sabran què és la veritable seguretat quan la sentin tots els que tenen al voltant, no pas un sol país.

Copyright The New York Times