Jesús pot néixer dins d'una copa
Els homes riuen sincronitzats amb els daus de gel de les copes. Remenen. Hi ha sort. Surt un número guanyador: una altra! Tornen a riure, tornen a beure. És aquella setmana abans de Nadal, quan el Nadal és com la tempesta calamitosa que ha de venir irremeiablement, i tothom es prepara, amb escafandre i artefactes defensius de festa abans d’hora. Salut!
Compto. Porten tres whiskys curts per llavi. I ja tenen converses de lletania de testament de notari. És llarga la copa i curta la vida. El glop furtiu havia d’arribar. Un treu la cartera, descobrint un bitllet de la rifa, i toca això d’aquests dies propers. El gel s’agenolla. I deixen de riure.
Els tres comencen per un ordre alfabètic carambola unes presentacions de balbuceigs, tremolors infantils. Allò de sortir davant de tota la classe a parlar. Aquella feblesa de nyigui-nyogui d’un cos ple de nervis, inseguretat, por, pànic.
El primer es menja les paraules explicant que serà com cada any des de fa molts anys. Els fills no venen, ell tampoc hi va. I els nets ja fa temps que ni els ensuma al plat. Es piquen, això sí, per desitjar-se bon Nadal i Any Nou i Reis, i… ja està. Abans de dinar. La trucada burocràtica. Sí, no, a vegades, potser, mmm, psee… Liquidat. Al final tot era omplir un formulari que no diu la veritat.
El segon repeteix, tartamut, copa de solitud. La dona morta. Els nois absents. I ell de cos present a la taula-taüt buida. Nadal, el dia, els dies, han de passar el més ràpid possible. Els accelera (re)mirant pel·lícules d’altres èpoques que l’obliguen a veure si és veritat, si és cert, que va viure un altre Nadal. La ficció també pot ser el certificat de defunció de la realitat.
El tercer estossega perdó. Tindrà la casa plena, sobreeixida: els fills, els nets, els nòvios, el germà d’ell, la tieta llunyana d’ella… No pot ni comptar-los. Ni ho sap. No recorda ni amb qui parla, ni amb qui diu què, com, per què... Totes les hores dins d'una ampolla de cava, o dos, o tres... Però passa i marxa. Som beguts. La copa buida i el silenci del vidre. Una altra?
La vida la pot decidir una copa. “Xatos, xatos, xatos –brinda–. Us recullo per Nadal. Us recullo i veniu a casa amb tots nosaltres”. Un "us recullo" repetint-se, caient els glaçons, de nevada inesperada. El tercer anuncia que farà de taxista de l’orfenesa del primer i el segon. Posi un home sol a taula. Decidit, veniu. No diuen res. I hi ha aquell moment epifànic. Hi ha novetat, hi ha notícia, hi ha naixement. L'establia pot ser un bar. I Jesús pot néixer dins d'una copa.
Passa a Barcelona, ciutat de runes i d’estrella. Passa al camí fugaç del gel desfet: “Un camí! / Quina cosa més curta de dir! / Quina cosa més llarga de seguir! / Quin so vulgar i estrany! / Un camí!... / Quina sentida de pena i patir, / quina promesa de calma i de guany! / Un camí!... / Els camins són l’angúnia primera / del rústec cor llunyà, / que ni ell sabia el que era / o per saber es posava a caminar… / Camins, serps d’encantària, / que feu amable el feix / del qui es vol lliurar d’ell mateix, / de la pròpia tristesa solitària, / i vol cercar un altre somriure, / una altra sang o un altre crit, / i fins un altre món més ennegrit / per poder viure!” El miracle, el miracle sempre és el naixement de les persones.