Fantasies de distensió

Si algú del PP insinués un diàleg polític amb l’independentisme seria titllat de traïdor

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA

¿Existeixen avui a la segona o la tercera fila del Partit Popular espanyol alguns quadres conscients que la política del govern de Mariano Rajoy en relació a Catalunya és desastrosa tant per als interessos generals d’Espanya com per al futur polític del mateix PP? I, si aquests quadres existeixen, ¿estan disposats a fer alguna cosa per evitar la consumació de la catàstrofe? A mi no em consta; però persones que coneixen bé l’establishment madrileny, o que fins i tot en formen part, m’asseguren que sí, que fins i tot entre els parlamentaris estatals del PP n’hi ha de molt seriosament preocupats pel rumb que l’actual líder ha imposat al partit i pel temor que, en el proper cicle electoral, acabi caient en la marginalitat. En una marginalitat semblant a la que els de Rajoy ja coneixen a Catalunya, amb el 4,2% dels vots i 4 escons sobre 135.

Certament, l’instint de supervivència o d’autopreservació és, tant en els individus com en les organitzacions, una de les forces més poderoses que hi ha; pot ser fins i tot més poderosa que l’esperit d’obediència i la por a represàlies contra els díscols. Tanmateix, el problema en el cas del PP és que l’amenaça a les seves posicions de poder (a la Comunitat de Madrid, al govern estatal...), fins i tot el perill per al seu estatus de trenta-cinc anys com un dels dos grans partits espanyols, no li ve des de l’esquerra, des d’un PSOE renovat i envalentit (pobre Pedro Sánchez!), ni tampoc des d’un Podem que hauria fet una brillant apertura cap al centreesquerra.

El rival que assetja el PP espanyol, el que ja se l’ha menjat a Catalunya, se situa a la seva dreta, per molt que disfressi les pròpies posicions d’un taronja centrista. I això és especialment cert en matèria territorial i identitària: ara mateix, la gran batalla pel vot conservador entre el Partit Popular i Ciutadans es dirimeix sobre qui és o seria més contundent en la repressió política, policial i judicial del 'separatismo', qui s’embolcalla amb més fervor en la bandera 'rojigualda', qui resulta més barroc i ofensiu en la desqualificació dels Puigdemont, Torrent i Jordi Sànchez, qui sembla més implacable en la criminalització dels CDR, etcètera.

La batalla pel vot entre el PP i Cs es dirimeix sobre qui és més dur en la repressió del 'separatismo'

En aquestes condicions, quines possibilitats hi ha que algú mínimament significatiu dins del PP gosi insinuar la conveniència d’una certa distensió, d’un relaxament de les mesures penitenciàries, per no dir la conveniència d’un diàleg polític amb l’independentisme? A parer meu cap ni una, perquè qui s’atrevís a fer-ho seria immediatament titllat de traïdor, de còmplice dels separatistes i, encara pitjor, de submarí de Ciutadans. Si fins i tot algú de pensament tan crític i lliure en la matèria que ens ocupa com Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón porta anys instal·lat en un silenci sepulcral!

No, contra l’encalç demoscòpic i polític de Ciutadans, al PP no hi caben transigències ni ànims negociadors. Per molt que Aznar i Rajoy no se suportin, encara que el primer festegi amb Rivera per fer-li la guitza al segon, la línia de resistència del PP a la marea taronja la va marcar l’expresident, el refundador del partit, el reconqueridor de Perejil, en el II Foro Ideas FAES celebrat a València el passat dia 5: “Tenemos que ser conscientes de que lo que ha ocurrido en Cataluña no es un episodio más de radicalización del nacionalismo. Es un punto y aparte, una rebelión en toda regla. [...] No queda lugar para suponer buena fe en las apelaciones al diálogo, ni es posible hablar de diálogo con los que han protagonizado la rebelión desde su posición como cargos públicos y han puesto las estructuras de sus partidos y organizaciones políticas al servicio de una estrategia insurreccional”.

“La España democrática —va afegir Aznar— no tiene deuda alguna con el nacionalismo. Más bien al contrario. [...] Los deseos de una vuelta a la situación anterior, cualquiera que sea esta, no se van a cumplir. Y añadiría que no deben cumplirse. El juego ha cambiado en Cataluña y en el resto de España. [...] Cataluña necesita el remedio de la ley y el estímulo de una alternativa política amplia frente al independentismo”.

O sigui, i en resum: qualsevol invocació al diàleg fa el joc als rebels i als insurrectes, i el restabliment a Catalunya de l’'statu quo' previ al Procés seria una forma d’impunitat. Amb president i Govern a Barcelona o sense, la Generalitat ha de continuar intervinguda, i Catalunya ha d’experimentar tot el pes d’una llei que extirpi i cauteritzi el tumor separatista, ni que sigui al preu de marginalitzar políticament 2,1 milions d’electors.

¿Vostès han sentit que els Casado, Martínez-Maillo, Hernando, González Pons, Catalá, etcètera hagin corregit o desmentit Aznar? Jo tampoc. ¿Vostès creuen que, per sota d’aquests pretorians de Mariano i Soraya, hi ha algú al PP disposat a dir alguna cosa diferent? Jo tampoc.

Més continguts de