Joan Manén, violinista i compositor (1971)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’obituari de Montsalvatge (Girona, 1912 - Barcelona, 2002) a Destino (10-VII-1971) sobre Manén (Barcelona, 1883-1971), mort ara fa mig segle. Traducció pròpia. Manén es va fer famós en el món del sardanisme i l’orfeonisme per la música i la lletra poemàtiques, evocadores, coloristes d’El cavaller enamorat (1918), mostra del caire medievalitzant del Modernisme.

Violinista, compositor, director d’orquestra, pianista i escriptor són els títols que es va atribuir Joan Manén, incloent-los en més d’un programa dels seus últims concerts. Cadascuna d’aquestes activitats les va exercir amb més o menys fortuna tot i que els seus èxits sembla indubtable que varen néixer derivats de la seva fulgurant carrera de violinista que el va dur a assolir en certs cercles europeus el títol de “segon Sarasate”. Més de mil concerts va celebrar Manén en la seva vida, la qual cosa mostra la realitat d’un prestigi que aquí només vàrem copsar en les darreres manifestacions. En paral·lel a la seva activitat d’intèrpret va exercir la de compositor, inicialment amb triomfs equivalents, com es desprèn del fet que als 20 anys estrenés la seva primera òpera i poc després la segona, Acté. [...] Als 26 anys va estrenar Der Fackeltanz, a Frankfurt, i poc després El camí del Sol a Brunswick, i Nerón i Acté, a Calsruhe, Leipzig, Dresden, Colònia, Wiesbaden i, finalment, a Barcelona. Des d’aquí l’obra compositiva de Manén tan sols podem jutjar-la a través de Soledad i del ballet Rosario la tirana, obres estrenades en el Liceu fa dinou anys; i finalment les seves sardanes El cavaller enamorat i Camprodon que, tot i que el mestre no ho acceptaria, són les seves obres més plenes d’humanitat i d’expressiva ufanor. [...] Manén fou sempre fidel a l’estètica postwagneriana i a ella es va adaptar sense el més lleu intent d’evolució, segur d’ell mateix, absolutament indiferent al món artístic que l’envoltava, segurament perquè no va arribar a comprendre o no va voler acceptar que era un supervivent d’una generació extinta de la què tan sols s’han salvat de l’oblit, si no de la depreciació, els vertaders caps d’escola. No obstant, caldrà esperar alguns anys abans de determinar quin lloc correspon a Manén en el panorama de la nostra música. Car en les obres esmentades -les que coneixem- per damunt d’influències, d’una limitada tendència a cercar un llenguatge emancipat dels models germànics, s’endevina la presència d’un músic de tremp vigorós, imaginatiu, posseïdor d’una tècnica sòlida i segura que per ella sola ja acredita una personalitat destacada. Amb la desaparició de Joan Manén s’esvaeix el darrer ressò del modernisme musical en la versió catalana. Encara és massa aviat per parlar d’una revaluació històrica però seria injust precipitar-se declarant la cancel·lació definitiva de les seves possibles virtuts.