Publicitat
Publicitat

El mètode científic

Els independentistes han d’acceptar que el conflicte no serà net

Popper és el pensador més important de la filosofia de la ciència. Austríac de naixement, però anglosaxó de cultura, va definir què era en el coneixement humà la ciència i, per exclusió, què no ho era. Tota teoria científica està basada en l’empirisme, és a dir, en el coneixement generat a partir de l’experiència, de la informació que arriba dels sentits. Cal diferenciar-la de la que prové de la lògica. El primer exemple, les matemàtiques.

Una sèrie recurrent de fenòmens observats -els cossos cauen- poden permetre derivar-ne una llei universal -la gravitació-, però per la seva pròpia naturalesa fan que aquesta llei universal sigui inevitablement falsable, és a dir, que es pugui trobar una observació que refuti la teoria. Els fenòmens observats són sempre limitats en nombre i, per tant, mai poden portar a concloure que una nova observació no pugui demostrar la falsedat de la teoria. El científic sempre ha de buscar la falsabilitat dels seus descobriments, és l’única actitud honesta per al recercador...

De fet, per a Popper no és ciència el que no és falsable. S’entén així clarament la diferència entre ciència i religió o metafísica i, sobretot, que el concepte científic tingui més solidesa que el religiós o metafísic.

Certs conflictes no permeten mantenir-se a mitges: o no es tenen o, si es tenen, se n’han d’assumir totes les conseqüències

El primer empirista modern, Hume, veu així posat en valor el seu pensament: “Tot el que no és reduïble a relacions essencialment conceptuals o a constatacions empíriques, i en especial les asseveracions de la metafísica i la teologia, que pretenen proporcionar-nos un coneixement de la realitat transcendent dels sentits, no té cap fonament i ha de ser llençat al foc i destruït”.

Tot això, portat a la història i a la societat -no pas a la ciència-, condueix Popper a negar l’historicisme, és a dir, que “la humanitat està regida per lleis universals que determinen de manera necessària el seu comportament” o, cosa que és el mateix, a negar de manera absoluta que hi hagi lleis històriques. Així, Popper contraposa les teories de Hegel -societat perfecta i totalitarisme- i Marx -l’economia és la raó de la història i, per tant, la solució és el comunisme- i defineix les societats obertes, no predeterminades, en contraposició a les tancades, condicionades per convencions amb valor de llei, de falsa llei.

En definitiva, Popper convida a criticar i posar en qüestió les pròpies teories i creences de manera permanent i continuada. En el fons, és aquesta la raó de l’avenç en el coneixement humà.

Portat aquest principi a la política, és a dir, utilitzant en política el concepte de falsabilitat de la ciència, pot fer-se una anàlisi de la realitat social i política catalana actual que, sense pretendre ser del tot correcta i menys definitiva, podria portar a conclusions d’una certa, mai total, utilitat.

No es tracta de tenir raó sinó de saber que, malgrat que se’n tingui, les conseqüències poden ser devastadores

La política catalana ha estat imbuïda en els darrers anys d’una certesa que progressivament s’està demostrant falsa: el creixement econòmic i la millora de les condicions socials de la ciutadania són compatibles amb una reivindicació que no té cabuda dins la Constitució de l’Estat, més enllà de la seva justificació per les carències actuals que regeixen l’activitat política a Catalunya i a Espanya.

Això s’ha demostrat fals i s’ha de saber i acceptar; la resta és viure en la virtualitat. No es tracta de tenir raó, sigui racional o moral, sinó de saber que, malgrat que se’n tingui, les conseqüències poden ser devastadores o com a mínim molt costoses. Certs conflictes no permeten mantenir-se a mitges: o no es tenen o, si es tenen, se n’han d’assumir totes les conseqüències fins al final. La unitat de l’Estat és per a Espanya i per a molts espanyols un valor superior al qual no es vol renunciar, i això porta inevitablement al conflicte, encara més quan la separació té un cost econòmic cert, quantificable i visible per a aquell que la pateix, és a dir, Espanya.

Aquesta dicotomia podria ser teòricament plausible però els sistemes reals són lluny de l’ideal i les parts es defensen dintre d’un ordre formalment més agressiu que neutre. La línia entre el que és legítim i el que no és legítim és fina, i traspassar-la és fàcil -i a voltes indetectable a curt termini.

Els independentistes han d’acceptar que el conflicte no serà net, que la mentida serà utilitzada per uns i altres en defensa dels seus propis interessos, i que s’ha de pagar el peatge que suposa aconseguir l’objectiu que es pretén, és a dir, la independència. Després de la decisió del jutge del Tribunal Suprem de no alliberar tots els acusats i empresonats, ja no n’hi pot haver dubte, el peatge s’ha de pagar, però tampoc hi ha dubte que entra en joc un factor polític, que és la dignitat de les idees i dels principis. És un mal camí; quan la dignitat entra en joc i s’és el feble, s’ha de saber a què es juga i quines poden ser les conseqüències de perdre.

Vist així, s’ha de jutjar què és més convenient, si embarcar-se en l’aventura de la independència o millorar en l’autogovern per aproximar-se al que es vol però sense arribar-hi. Si són sempre els moderats els que tenen raó, si és millor la moderació que l’extremisme, la solució sembla evident, però certament el pragmatisme no és mai comparable, en termes d’imatge immediata i visible, a la netedat i brillantor de les idees, que per naturalesa són abstractes i per tant netes...

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT